Argumentàvem, abans del novíssim nou canvi d’ordre mundial, que justament les armes nuclears feien del tot inútil el rearmament de basar, és a dir, la ferralla (els tancs, les pistoles i metralladores). Que l’exèrcit tenia poc sentit si un botó ho solucionava tot i, a la pràctica, feia propícia la pau, per la por a la destrucció total.
Havíem deixat enrere guerres amb soldats obedients, com els kamikazes. Els atemptats de les Torres Bessones van fer palès –per la tele, esclar– que hi seguia havent éssers capaços d’immolar-se. Això canviava les regles. I les va canviar. Calia, en realitat, fer més prevenció que defensa. La idea aquesta de l'obediència cega havia fet que l’esquerra fos poc donada a la despesa militar i la dreta sí. A la Guerra Civil Espanyola l’esquerra va decidir fer guerra com si “treballés per projectes”. I així va anar.
Però avui, justament, el rearmament de basar, és a dir, la ferralla (els tancs, les pistoles i metralladores) tornen a ser a la boca dels nostres governants. Per què?, ens diem tots nosaltres. De què hauria de servir?
Però hi ha un anunci, un anunci amb potes, que justament ens fa pensar a tots, sense ni parar-hi esment, que sí, que com més ferralla millor. És la guerra d’Ucraïna. Pensant encara com abans vam dir: “Putin guanyarà la guerra en un cap de setmana”. Però no va ser així. La guerra, “artesanal”, si em permeteu la terrible paraula cínica, ha demostrat, demostra cada dia, com va de bé estar armat. Cal, cal comprar ferralla, ferralla de la bona, perquè els governants folls solen atacar els veïns, que són sempre els més odiats. I un botó nuclear no va gens bé, si dispares al costat. O sigui que comprin, comprin, comprin, que me les arrabassen de les mans!
