Més enllà de la comprensió lectora
Ara fa gairebé un any em va trucar la Montse Ayats, del Consell Nacional del Llibre i la Lectura, per convidar-me a intervenir breument en la seva primera reunió de treball. Davant d’aquesta proposta vaig seure una mica a pensar sobre això de llegir.
Llegir és una experiència que s’adquireix a poc a poc. L’escola és qui ensenya les lletres, però no únicament. Hi ha infants que viuen en cases familiars on hi ha molts llibres que es poden remenar. D'altres només han vist els textos de Whatsapp dels pares. N’hi ha que viuen en barris on la biblioteca és molt activa. La canalla pot fullejar i escollir quin llibre s’emporta. Les bibliotecàries són d’una gentilesa fora mida i han llegit molt. I, tanmateix, aquests infants no trepitgen la biblioteca perquè ningú no els hi acompanya. D’altres hi van només un cop per setmana. Algunes criatures no coneixen la llengua amb què un dia aprendran a llegir. Potser saben llegir la llengua que parlen a casa o la que feien servir al seu país, però entre llàgrimes, perquè allà van deixar els contes de quan eren més petits, abans que la guerra els obligués a marxar. Els infants aprenen a llegir quan reconeixen les lletres, les enfilen i un dia descodifiquen un text. Llavors llegeixen en veu alta, s’aturen per identificar una grafia que encara no coneixen del tot bé. De mica en mica, a l’escola, a casa, al cotxe, van descobrint què diuen els rètols del carrer, amb l’alegria de qui ha fet una troballa única.
Quan era petita, la poetessa Anne Carson va rebre un llibre de regal per al seu aniversari. Es deia Vides de sants. Les il·lustracions eren molt belles. L’acolorida lletra majúscula que encapçalava la frase imitava els llibres d’hores a les miniatures medievals. La nena va pensar que eren una llaminadura. Va anar arrencant les pàgines i se les va cruspir lentament, una per una. Carson explica aquesta anècdota per il·lustrar que el text, simbòlicament, s’incorpora. Això vol dir que s’ha d’anar més enllà de la descodificació de les lletres per deixar que la pàgina del llibre digui alguna cosa que no esperàvem, no sabíem o no havíem vist. I ens la fem nostra, com si ens poséssim un abric per escalfar-nos a l’hivern o agaféssim entre les mans un got de llet tèbia abans d’anar a dormir.
Als anys trenta, a Catalunya, els infants de l’Escola del Mar van escriure una secció a la revista Garbí on parlaven dels llibres de la biblioteca d’aula. Deien que alguns llibres són difícils perquè s’hi troba una “abundor de paraules”. Aquesta expressió és d’una precisió inigualable. Les paraules poden ser viscudes com un excés infinit.
Algunes persones, davant d’un text, fugen com si el riu hagués sortit de mare i l’aigua els empaités. Llavors busquen un arbre on enfilar-se perquè el corrent no se’ls endugui. Un text es planta al davant. En èpoques de velocitat, on tothom (metafòricament) sembla que vagi sempre en patinet, un text s’alça amatent com un mur. És la paret que destorba per l’espai i pel temps que recorrem, fent veure que tot és fàcil, immediat, allà mateix, a l’abast. Ens mou a la interrogació i a la perplexitat.
El resultat dels rànquings de comprensió lectora a Catalunya han estat negatius. Aquest fet és preocupant. Però potser el veritable problema no és la comprensió lectora, sinó l’actual relació social amb el text. Entre tots els gadgets actuals, el text és un objecte extern i estrany. Per entendre què diu exactament és necessari que parli a qui el llegeix. Llegir és diferent d’adquirir una comprensió lectora. Quan els estudiants diuen “Hem llegit el text, però no hem entès res”, acostumo a contestar “Anem bé, no he pas dit que l'entengueu sinó que el llegiu”. El text, per definició, és aliè a nosaltres. Per fer-lo nostre, ens cal compartir-lo amb els altres, interrogar-lo, fer-lo viu. En català, a més de lector tenim llegidor. La persona llegidora entra en un text encara que no l'entengui de seguida, i fa l’esforç de saltar el mur per veure què hi ha a l’altra banda. La persona lectora, en canvi, té un carnet de biblioteca que potser no ha fet servir mai i redacta treballs sobre un llibre de lectura obligatòria.
Cal passar de ser de lectors a ser llegidors, superant plegats el mur que representa un text. Centrar el problema en l’eficàcia de l’escola o de la universitat, pensar-lo com un dèficit de “comprensió lectora”, és desviar l’atenció sobre l’essencial: que el text sempre és exterior, que és formalment antic i, sobretot, que no és evident. Al capdavall, llegir bé és renunciar a la comprensió lectora. Vet aquí una de les poques coses que encara oposen resistència a la talla única del món contemporani.