Es pot surar a mercè del corrent, però si es vol nedar i triar port anirà millor llegir premsa. Vivim temps accelerats, en què la societat s’expressa entre el malestar i la fúria, i sembla que cada cop ve menys de gust llegir diaris i encara menys pagar-los. Les poques ganes de saber, d’intentar comprendre, coincideixen amb altres intents d’eludir la realitat que passen per la indolència política. No ve de gust anar a votar o es vota enrabiat el populista de torn. Tampoc no ve de gust mirar la misèria, ni sortir de la còmoda bombolla d’eco de l’scroll infinit. Anestèsia per al dolor i voluntat de mantenir l’encefalograma pla.
Però quan es renuncia a intentar comprendre el món –el que és diferent de nosaltres–, quan es menysprea la veritat i s’afirma que hi pot haver fets alternatius, quan plàcidament preferim intoxicar-nos amb els propis prejudicis, posem en perill la democràcia i també el periodisme, íntimament vinculats.
Per això, a l’ARA volem convertir el nostre 14è aniversari en un acte de resistència i combat pels valors del periodisme clàssic, i sobretot en un gest d’agraïment a tots els que feu possible el periodisme lliure, compromès i rigorós que intentem fer cada dia.
Picar pedra
Aquest ha sigut un any difícil. Estem cobrint dues guerres, eleccions a Europa i als Estats Units, ens hem enfangat com els primers i hem cobert el desastre humà i econòmic de la DANA al País Valencià, hem analitzat el desacomplexament de l’extrema dreta i el populisme arreu, hem buscat les millors intel·ligències per entendre els canvis geopolítics i el paper d’una Europa en la qual creiem fermament. També ens hem fascinat amb els avenços del nostre sistema de recerca, amb les empreses que fan bé les coses i són part del progrés del país, hem estat oberts al pensament que desafia les nostres idees i hem donat veu als que no en tenen. També hem protegit la llengua i la cultura del nostre país.
A l’ARA no som taquígrafs. Ens mou fer un periodisme constructiu que fugi de la síndrome de la desconfiança amarga però que també fiscalitzi el poder. Hem demostrat fermesa i determinació per fer periodisme d’investigació gràcies al millor equip i a uns accionistes valents. Hem intentat ser tenaços, justos i honestos comprovant les dades mil i una vegades, assegurant-nos que tot té una base sòlida i fiable. Si no es verifica no es publica. No som de l’escola d’amagar les notícies importants ni d’augmentar el tràfic digital avergonyint els nostres subscriptors.
En un sector convuls, tenallat per la substitució del format del diari en paper pel format digital, la irrupció de la intel·ligència artificial i el domini de les plataformes, hi ha diaris que diversifiquen el negoci fins al punt d’oblidar-se del periodisme o que condicionen la llibertat dels continguts.
Els protagonistes
Si a l’ARA encara fem periodisme és gràcies als nostres estimats, participatius i exigents subscriptors, als lectors.
L’ARA és un equip còmplice amb una mirada al món i un objectiu: ser útil a la societat i explicar per intentar comprendre. Sense els nostres subscriptors i lectors no existiríem, de la mateixa manera que han deixat d’existir centenars de diaris al món amb la irrupció digital.
Periodistes en guerra
Per homenatjar el periodisme en majúscules, en la Nit de l’ARA vam parlar amb la directora de continguts del grup mexicà Debate, de Sinaloa. Novament en guerra entre faccions del càrtel del narcotràfic, Andrea Miranda va recordar-nos els bàsics. “No som valents, som periodistes”, ens deia i ens posava en el context d’una redacció metrallada, assaltada amb granades, que ha perdut dos columnistes i té un repartidor segrestat. Un diari que ha vist com un grup d’homes armats s’enduia tota la tirada d’una edició concreta sense haver entès, encara anys després, què era el que el narcotràfic no volia que se sabés. Un diari en què els càrtels es deixen missatges en forma de pancartes acompanyades de cossos decapitats.
Debate és un grup de periodistes que saben que el silenci i la intoxicació són maneres de silenciar la democràcia i podrir una societat. Aquí ho tenim bastant més fàcil i, per tant, no tenim excusa per no fer la feina, que bàsicament consisteix en sortir al carrer, escoltar, verificar i explicar. Ni més ni menys que fer la feina. Baixar del púlpit, verificar i publicar. Ni més ni menys. Gràcies per fer-nos costat.
