Comprar un sofà
Fa deu anys vaig viure en una casa amb sis holandesos. Compartíem els lavabos i la cuina, el jardí i un menjador immens amb sala d'estar. A la sala hi havia dos sofàs atrotinats i un televisor. Als vespres sopàvem junts i de tant en tant teníem una reunió per comentar aspectes de convivència.
Un dia, mirant la televisió, algú va tenir la idea de comprar uns sofàs nous. En aquell moment érem cinc, a tots ens va semblar bé i vam acordar comentar-ho en la propera reunió amb els set de casa. Va arribar el dia i vam fer la proposta. Dels dos companys que quedaven per convèncer, un va estar-hi d'acord de seguida, però l'altre no. Va dir que no necessitava els sofàs, ell no s'hi asseia mai, i li semblava una despesa innecessària del nostre tan preuat fons comú. I jo pensava: ja pots anar dient, que som sis contra un. Ell va acabar la seva argumentació i tot seguit vaig ser jo la que es va quedar amb un pam de nas: en lloc de tirar pel dret i donar llum verda als sofàs per majoria absolutíssima, la reunió es va tancar amb la conclusió que com que no hi estàvem tots d'acord, caldria seguir-ne parlant en reunions posteriors, fins a arribar al consens. Acabava de topar de nassos amb l'anomenat polder model holandès: el model de consens dels pòlders.
Als Països Baixos, un 20% del territori l'ocupen els pòlders. Es tracta de terrenys guanyats al mar i als aiguamolls, protegits per dics, que es van començar a construir als voltants de l'any 1000. En dessecar els aiguamolls, la superfície de torba es comprimia lentament de manera que al cap dels anys el terreny assecat dels pòlders va anar quedant per sota del nivell del mar. Els dics eren llavors l'únic que protegia la població de possibles inundacions.
És en aquest escenari en què es diu que va néixer el polder model . Per tal de protegir-se del temperament impredictible del mar i de les inclemències del temps, els camperols, els comerciants, la gent de ciutat i fins i tot la noblesa havien de col·laborar per construir i mantenir els dics en perfectes condicions. I això només s'aconseguia si, deixant de banda l'origen i la classe de cadascú, o els conflictes entre territoris contigus, es treballava conjuntament.
Actualment, el polder model es refereix a una manera de prendre decisions inherent a la cultura holandesa, que es basa en la recerca de consens i que recolza en la cooperació per un objectiu comú, més enllà de les diferències ideològiques. Per tal d'arribar a la unanimitat, cal dialogar molt, a vegades fins a l'extenuació, o rebaixar les expectatives d'un costat i de l'altre per trobar un objectiu compartit que tothom pugui sentir propi.
Malauradament, la realitat ens demostra massa sovint que la unanimitat s'acosta a la utopia. Des dels pactes a les alcaldies fins a la irregular aixecada de les acampades, passant per les divisions de l'independentisme català, sembla que posar-se d'acord és cada vegada més difícil, i que les diferències, si se salven, poques vegades ho fan en nom del bé comú i massa vegades en nom d'interessos individuals o partidistes.
Però, esclar, per tal de buscar un objectiu comú i no quedar-se encallat defensant la nostra parcel·la, cal mirar més enllà del propi melic, cal escoltar els altres, prendre's els seus arguments seriosament, per poder entrar en un diàleg productiu, en què en lloc de mercadejar amb interessos partidistes es pensi conjuntament en el benefici col·lectiu.
En el cas dels sofàs, jo em mirava el melic pensant que els necessitàvem i punt. I el fet que el senyor Antisofà no volgués asseure-s'hi no li donava dret a privar-nos-en. Però tot i la meva reticència inicial al diàleg interminable, el polder model ens va funcionar i, al cap d'unes quantes reunions, va arribar el consens en forma d'un pressupost tan reduït que semblava que només ens allargaria per a un sofà. Però amb una mica d'inventiva, vam aconseguir comprar-ne dos de tres places per 500 euros. Al final, tots contents. Això sí, si ens hi volíem asseure tots alhora, el setè en discòrdia no hi cabia.