Complexitats
AMENACES. El món s’ha fet cada cop més complex. Els experts parlen de conflictes híbrids, en què es confronten una amalgama de tàctiques, mètodes i mitjans convencionals i irregulars, amenaces tradicionals i noves estratègies de desestabilització. Les lògiques que organitzaven les relacions internacionals canvien. Torna un escenari en què dibuixem grans potències enfrontades mentre l’Europa de la multilateralitat s’ho mira i se sent empetitida. Però res és definitiu, encara. Són tensions obertes. Nous lideratges amb les seves agendes polítiques i d’interessos. Poders emergits o revifats i nous depredadors que, segons Saskia Sassen, van armats amb algoritmes i fons d’inversió.
RETÒRICA. Parlem d’un món en transició que pot semblar difícil d’entendre o d’explicar. I, en canvi, els titulars se’ns omplen de missatges plans, simples i directes. El president del Brasil, Jair Bolsonaro, assegura davant la premsa internacional que l’Amazònia és seva i que les dades de desforestació “són falses”. Les crítiques són “mentides”, diu el nou líder de la polarització brasilera. Donald Trump reviu la idea d’un país “d’homes blancs” i institucionalitza el racisme des de la presidència dels Estats Units fins al punt que els seus seguidors li reclamen a crits, en un míting, l’expulsió de la congressista musulmana, Ilhan Omar. Des de l’altra banda de l’Atlàntic, la cancellera Angela Merkel, erigida en oposició informal però directa contra el trumpisme, surt en defensa de les quatre congressistes demòcrates atacades pel líder de la Casa Blanca i recorda a Trump que està “minant la força dels Estats Units”.
A Hong Kong i a Moscou, milers de persones es manifesten per demanar més democràcia. L’Iran i el Regne Unit entren en crisi a l’estret d’Ormuz i l’home que hauria d’agafar les regnes d’aquest dilema militar i diplomàtic serà, probablement, l’encara aspirant Boris Johnson.
El xoc entre simplificació (de missatges) i complexitat d’escenaris s’expandeix. Proliferen els discursos nacionalistes en un món on les fronteres interiors i exteriors s’han fet més difuses. Retornen encara amb més contundència les velles dicotomies del nosaltres o ells, del qui m’ataca menteix, del qui reclama canvis és una amenaça. El discurs polític se simplifica al mateix temps que els conflictes es fan més intricats.
IRRELLEVÀNCIA. El món es desendreça. Les desigualtats han fet créixer la vulnerabilitat. La Unió Europea perd presència global en un escenari “dominat per uns Estats Units disruptius, una Xina assertiva i una Rússia revengista”, en paraules de l’ex primer ministre suec Carl Bildt. La principal amenaça per a la UE, segons Bildt, seria caure en la irrellevància. Però és aquesta incertesa estratègica la que ha de reforçar la legitimació i la cohesió d’una Europa, poder regional, que s’aferra a les regles multilaterals i a la defensa d’uns interessos i valors que han garantit, fins avui, la supervivència del seu projecte.
Si no podem simplificar discursos tampoc hauríem de simplificar la interpretació de l’escenari mundial. Res està escrit. Ni cap bipolaritat (ara la dels Estats Units i la Xina) ho explica tot.
