Democràcies per a l''homo' no gaire 'sàpiens'
La denominació homo sapiens és una clara exageració. Els humans no només pensem, també sentim, imaginem, ens emocionem, apassionem, estimem, odiem, etc. El fet que pensar sigui allò que més ens distingeix d’altres espècies no significa, ni de bon tros, que sigui l’aspecte més decisiu en els nostres comportaments. Els nostres trets evolutius preracionals són més antics, longeus i profunds. I els sàpiens compartim amb la majoria de primats característiques com la de viure en grups, la territorialitat, la jerarquia, la competitivitat o l’empatia que estan en la base de la moral i la política de l’espècie.
Amb la raó hem creat teories i a través de dures lluites emancipadores hem creat institucions pràctiques que de moment han culminat en les democràcies liberals. Tanmateix, en el moment de les anàlisis crec que convé no oblidar dues coses (i fer un advertiment irònic): que les qüestions polítiques acostumen a ser més complexes que les teories filosòfiques, econòmiques i culturals o que les tècniques jurídiques que pretenen explicar-les o prescriure-les, i que els components emocionals, passionals, juguen un paper important en el comportament dels humans (i l’advertiment de Berkeley, extrapolable a altres disciplines, quan deia que els filòsofs acostumen a aixecar molta pols per a continuació queixar-se que no veuen res).
Fa segles que els humans reflexionem sobre els fonaments i legitimitat de les institucions polítiques. Jonathan Holslag recull el consell realista de Guan Zhong, governant del duc Huan de Qi (Xina, s. VII a C) que exemplifica parcialment la complexitat política: “La preservació del territori depèn de les muralles; la preservació de les muralles depèn de les armes; la preservació de les armes depèn dels homes; i la preservació dels homes depèn del gra”. I la primera paraula que surt a la Ilíada –un relat quasi coetani del de Guan Zhong– és còlera (la d’Aquil·les). Una complexitat creixent i el paper de les passions resulten inherents a la política.
A banda de les tradicions realista (Tucídides, Maquiavel) i escèptica (Montaigne), en l’àmbit de la filosofia política es poden resseguir dos grups de teories de base moral. Ambdós grups arrelen en la tradició de la Grècia clàssica i arriben fins a les actuals teories de la democràcia.
Un primer grup vol trobar una sèrie de principis morals per regular la vida col·lectiva. Aquesta ha estat una línia racionalista i moralista fructífera en termes filosòfics occidentals. És la línia Plató-Kant-Rawls/Habermas. Normalment, és una tradició que es troba incòmoda amb la pluralitat de respostes sobre la legitimitat política. Les dades empíriques i contextuals es veuen sovint com consideracions menys importants, fins i tot com un destorb analític; les passions es desconsideren o marginen per inconvenients. La vocació racional i moral d’aquestes teories és universalista, es veuen bàsicament aplicables a qualsevol context.
Un segon grup de teories s’ha establert com a reacció immediata al primer grup. És la línia Aristòtil-Hegel-Berlin/Taylor/Walzer, molt més atenta a les característiques històriques i de context. Així, Aristòtil li ve a dir a Plató que en l’àmbit polític els arguments contextualitzats resulten més necessaris que els principis abstractes. Hegel li ve a dir a Kant que els plantejaments moralistes resulten perversament ingenus en el món de les societats modernes. Berlin insisteix en el caràcter tens, contradictori, que arrosseguen alguns valors, tots desitjables (llibertat, igualtat, pluralisme, etc.), mentre que Taylor i Walzer critiquen els dèficits del liberalisme tradicional i del constitucionalisme en el moment de regular aquells valors en societats amb forts components de pluralisme nacional, lingüístic o ètnic. Seguint el primer grup de teories, es diu, s’acaba en una manca de reconeixement i d’acomodació política del pluralisme que fa que, en nom d’una abstracta igualtat de ciutadania, es tracti de manera molt desigual els ciutadans de les minories nacionals, ètniques o lingüístiques.
Per exemple, des dels valors liberals i democràtics, ¿com es pot negar el dret de les minories nacionals a perseguir de manera pacífica i democràtica la seva pròpia llibertat d’autodeterminació col·lectiva? La majoria de les teories democràtiques del primer grup no tenen resposta a aquesta pregunta. Em refereixo, esclar, a respostes normatives i institucionals que no es refugien en allò que diuen uns textos legals que reflecteixen els poders i visions de les majories nacionals hegemòniques. És la pregunta sobre el demos i com es decideix el dret a tenir drets (Arendt).
Complexitat i passions. Sabem que tots els estats són nacionalistes. Aquells que són plurinacionals i no acomoden bé el seu pluralisme intern erosionen greument el caràcter emancipador del liberalisme democràtic i, en darrer terme, incentiven rebel·lions per l’alliberament, per la llibertat col·lectiva. Són estats amb un nacionalisme banal emparentat amb la banalitat del mal.
