El complex de Telèmac

El complex d’Èdip era una cosa que teníem els nens d’abans. Consistia en un conflicte emocional que ens empenyia a veure en el pare un competidor per l’amor de la mare i una figura d’autoritat estricta, la qual cosa ens feia sentir de manera inconscient un desig amorós cap a la mare i de ràbia cap al pare. Com tothom sap, Freud, el pare de la psicoanàlisi, va triar aquest nom pensant en la figura mitològica d’Èdip, que finalment acaba matant el seu pare i casant-se amb la seva mare.

Es considerava tan evident la rellevància psicològica del complex d’Èdip que els pèrits que van examinar Ramon Mercader, l’assassí de Trotski, no van tenir cap inconvenient a signar un informe assegurant que la causa del seu comportament era un “complex d’Èdip no superat” que es manifestava en una “fixació intensa amorosa per la mare”. Quan Mercader li clavava un piolet al cap a Trotski, en realitat “estava agredint simbòlicament el seu pare”.

Ara, segons el psiquiatre italià Massimo Recalcati, els nostres fills en lloc del complex d’Èdip pateixen el complex de Telèmac, el fill d’Ulisses i Penèlope. Ja coneixem la història: Ulisses viatja durant vint anys d’aventura en aventura, mentre Penèlope es queda a casa, intentant protegir la hisenda familiar de la voracitat dels seus pretendents. El resultat és que Telèmac creix guaitant malenconiosament l’horitzó, dient-se a si mateix que si tingués el poder d’un déu immortal el primer que faria seria anticipar el retorn del pare absent.

Èdip vivia la presència contínua del pare com una amenaça sempre latent, com un obstacle en el seu camí cap al món adult, i imaginava que si el matés tindria una vida més planera. Telèmac, ben al contrari, és el fill que pateix la mancança contínua d’un pare amb personalitat pròpia que gosi ocupar sense subterfugis el lloc simbòlic que li correspon. Hi ha -diu Recalcati- una inèdita i urgent demanda del pare, la qual cosa no vol dir que ningú enyori el retorn del pare patriarcal. La seva credibilitat és irrecuperable. El que els fills demanen no és la rigidesa indiscutible d’una llei, sinó la presència nítida de l’exemple dels adults, d’unes figures amb autoritat a casa capaces de prendre decisions clares i de testimoniar “com es pot ser en aquest món amb desig i alhora amb responsabilitat”. Troben a faltar una diferència generacional que els permeti aprendre el goig de mantenir la fidelitat a la paraula donada i d’assumir les conseqüències dels propis actes. Volen un pare que se’n vagi al llit cada nit amb la seva mare, un pare que no sigui abúlic. Volen una autoritat que els permeti trobar aliats forts per combatre els monstres que hi ha sota el llit. El mateix podem dir de l’escola: els alumnes volen una autoritat que els faciliti aliances per combatre les seves dificultats.

Quan l’autoritat s’avergonyeix de ser-ho, el seu pedestal mai no queda buit. Tard o d’hora hi puja algú que es dedica, per exemple, a practicar l’assetjament escolar. Veient algunes conductes familiars, és fàcil sospitar que hi ha pares amb la secreta il·lusió que els fills els obeeixin sense necessitat d’haver-los de manar; que siguin autònoms, però que no es perdin, malgrat la mancança d’orientacions; que siguin crítics, però que comparteixin la seva visió del món.

Hi ha també una repressió permissiva.

Em temo que Massimo Recalcati té raó. Aquesta és, si més no, la impressió que ens envaeix mentre llegim el seu llibre El complejo de Telémaco. Padres e hijos después del ocaso del progenitor. Però potser no té tota la raó. Cal insistir que Ulisses ja no pot tornar. Entre altres raons, perquè ja no hi ha Penèlopes disposades a sacrificar vint anys de la seva vida esperant que el seu home es cansi d’excentricitats i torni al seny. I fan molt bé.

Nathaniel Hawthorne descriu en un conte titulat Wakefield una de les imatges de l’Ulisses modern. El protagonista surt un dia de casa a fer un tomb i, en lloc de tornar-hi, sense avisar ningú lloga un piset dos carrers més amunt. Hi viu vint anys d’incògnit, portant una existència perfectament trivial. La seva dona, finalment, el dóna per desaparegut i es resigna a assumir el rol de vídua. Ell, disfressat amb una perruca, troba divertit passar sovint davant de casa seva sense que el delati el més mínim gest d’emoció. Un dia, amb la mateixa falta d’arguments amb què va decidir anar-se’n, es decideix a trucar a la porta de casa seva per anunciar el seu retorn, malgrat que cap Telèmac l’esperava. En alguns casos, Recalcati ha fet curt.