Fa uns dies, a la seva anàlisi, Antoni Bassas afirmava que el PSC estava vacil·lant ERC en la seva manera (atrabiliària, prepotent, “a tot o res”, com li va agradar de dir a Salvador Illa) de negociar els pressupostos de la Generalitat. El terme era tan col·loquial com exacte: no hi havia cap necessitat de conduir la negociació de la manera que ho han fet els socialistes, més enllà de satisfer el desig de tornar als republicans totes les ocasions en què Gabriel Rufián ha sortit a presumir que els vots d'ERC al Congrés “se sudan”, una altra expressió, aquesta prou desagradable, que intenta –sense èxit– posar en valor el pes del partit que governa Catalunya –amb 33 diputats– dins la política espanyola. Doncs bé: continuant amb els col·loquialismes, és com si els socialistes haguessin respost "Si vols suor, dues tasses". Probablement s'hi han divertit, i ben segur que és ociós recordar-los que aquesta mena de diversió és incompatible amb la responsabilitat i la seriositat en la gestió de la cosa pública de les quals sol fer bandera el mateix Illa.
Existeix en castellà, que és la llengua en què parlen els socialistes en la intimitat, un altre mot igualment informal que es fa servir en política per al que ha fet el PSC amb ERC: un trágala, en diuen. Per si algú no n'entén el sentit, el filòsof a martellades dels socialistes, José Zaragoza, ho desenvolupava en un tuit, també en castellà, amb aquestes poètiques paraules: “Referéndum no tendrá ERC, pero sí tendrá B-40, Hard Rock y ampliación del aeropuerto”. Molt de hard rock, en efecte, i fins i tot heavy metal. Només li va faltar afegir-hi “Toma, toma y toma”.
S'ha discutit aquestes setmanes si és que ERC no ha sabut negociar, si els socialistes han jugat brut, o les dues coses sumades. El que és obvi és que no hi ha hagut reciprocitat (pressupostos a canvi de pressupostos) per part del partit que governa a Espanya, i sí la determinació de deixar clar que el full del Procés ha quedat definitivament girat. Aquest va ser el sentit de la celebració de la cimera hispano-francesa a Barcelona, i, més enllà de la cimera com a tal, el del paper d'estrassa institucional a Pere Aragonès quan Salvador Illa li va retreure al Parlament (i, per tant, va esbombar als quatre vents) el contingut de la conversa que havia tingut amb Pedro Sánchez a les portes del MNAC: a saber, que ordenés a Illa desbloquejar la negociació dels pressupostos.
Des del punt de vista pragmàtic, uns pressupostos amb tres mil milions més que l'any anterior no són poca cosa. Tampoc ho és aprovar-los governant tan sols amb els susdits 33 escons. Però el retrocés com a model econòmic i de país que representen els gols que celebra el PSC (el casinot, l'aeroportot, l'autopistota) és inqüestionable. Fa de molt mal defensar aquest paquet de condicions tan de bombolla especulativo-turístico-immobiliària per part dels mateixos que prediquen la urgència de la descarbonització i la transició energètica. Sembla que era més urgent encara, en efecte, completar la vacil·lada.
