Un lector no veu clar que en la frase d'ahir "Al pare no l'he vist" escrigui al pare i no el pare . Ell té entès que el complement di recte (CD) no porta cap a al davant. És un tema interessant que Joan Solà va deixar clar en la seva última lliçó. Simplificant-ho una mica, Solà diu que la a només és incorrecta quan el CD va darrere el verb, no és un pronom fort i no crea ambigüitat. Vegem quan podem -i per mi és millor- posar-hi la a .
Sempre que el CD vagi davant del verb. Passa en dislocacions ("A l'Anna no l'ha vist"), en oracions de relatiu ("La dona a qui es tima") i en les interrogatives ("A qui ha insultat?"). Si es crivim "L'Anna no l'ha vist", "La dona que estima" i "Qui ha insultat", no podem saber qui veu, qui estima i qui insulta. I, si no volem cre ar estranyes asimetries, crec que val més mantenir-la encara que un canvi de persona desfaci l'ambigüitat ("A l'Anna no l'has vist").
La a també és lícita davant pronoms com cadascú, qualsevol, ningú, algú i tothom i és obligatòria davant pronoms personals forts, que quan fan de CD són duplicats amb un pro nom feble: "L'he vist a ell", "M'afecta a mi". Si hi ha duplicació, encara que no sigui amb pronom, la a s'ha de mantenir: "Ens acusa als professors". I també s'ha de mantenir, per si metria, en frases com "A qui fa molt que no veig és al Joan", "M'han renyat a mi i als meus companys". I el consell final és: sempre que sense a la frase sigui ambigua, poseu-hi a.