Aquest és un vell dilema que ha anat passant per moltes peripècies històriques en què l’excés d’un dels dos pols de l’equació ha generat problemes de convivència. Tot i que la digitalització va generar una certa revifada de l’esperit i de la significació de cooperar i compartir (com expressa el cas de la Wikipedia), el cert és que l’hegemonia de la lògica competitiva, essència de l’economia capitalista, és molt evident, i amb l’arribada de Trump i els seus s'ha convertit en aclaparadora. A casa nostra, en els darrers mesos, i com a resultat del debat desencadenat pels intents del BBVA d'apoderar-se del Banc Sabadell, la paraula i el concepte competència han assolit nivells de paradigma totalitzador. No és gens normal que els bancs parlin entre si a través de tota mena de mitjans, i que el debat/diàleg sobre el seu futur ompli, a cop d’anuncis, pàgines de diari o molts minuts de televisió. El tema, és evident, no afecta només els accionistes de les dues entitats bancàries, però no sé si era imaginable l’abast que ha acabat tenint.
No pretenc entrar en el fons de la qüestió, que té a veure amb els límits de la regulació bancària i amb els impactes que tot plegat acabi generant en els ciutadans i en l’economia real. Però sí que em sembla important assenyalar que tot plegat parteix de la hipòtesi que l’èxit només té bases competitives i que l’excel·lència només s’aconsegueix superant els altres, vistos com a adversaris. I en aquest joc es fan servir molt les emocions, situades en el fet de guanyar. Com en aquell anunci en què les que venen peix en un mercat competeixen entre si per prendre els clients a l’altra parada, quan, de fet, totes les parades haurien de jugar juntes i cooperar per defensar la institució del mercat municipal enfront de la creixent hegemonia de les grans superfícies comercials.
La dinàmica competitiva ha entrat també en les relacions personals i en els espais que compartim mitjançant la lògica dels likes i les puntuacions que constantment ens demanen que donem quan anem a qualsevol servei o entitat. En un informe de l'OCDE de l’any passat s’assenyala que han caigut significativament els indicadors de confiança interpersonal i augmenta el nombre de gent que tendeix a sospitar de qui no coneix. Al final, no és estrany que en aquest escenari econòmic i social es parli d’una "classe ansiosa", més preocupada per defensar les seves pròpies posicions socials i d'identificar els enemics que ho puguin posar en perill, que no de descobrir els vincles que els uneixen amb els altres subjectes de les comunitats més àmplies de les quals formen part. I és precisament aquesta tendència al campi qui pugui o a culpar el nouvingut el que augmenta les dificultats per a la mobilització de les energies necessàries per donar resposta col·lectiva a problemes comuns.
Sembla clar que quan parlem de qualitat de vida, de benestar o de transformació social estem referint-nos a situacions en què les persones viuen amb plenitud la seva autonomia, i al mateix temps conviuen, es relacionen i interaccionen amb altres persones, preocupant-se dels assumptes col·lectius. Els espais on el teixit comunitari és més fort es recuperen millor i més ràpidament que aquells on predomina l’individualisme. El problema polític és rescatar les idees contemporànies de personalització, de singularitat, i situar-les en una perspectiva social que les combini amb la reciprocitat i la comunitat. I aquest és un objectiu significatiu de la democràcia, del que és compartit. La capacitat de construir un món respectuós amb la singularitat, amb l'autonomia, i al mateix temps basat en el que ens uneix.
Competir o compartir? El que cada cop hauria de ser més clar és que hem d’avançar en una perspectiva d’hibridació del que és singular i propi de cadascú amb el que és compartit i ens aplega. Cal compartir per competir millor. I cal bastir capacitats individuals i col·lectives per poder compartir millor amb aquells amb qui, inevitablement, hem d’encarar un futur ple d’incerteses. Hem de valorar la gran importància de l’autonomia individual, però al mateix temps reconèixer que som éssers profundament interdependents. I que només els processos compartits col·lectivament són duradors i resilients. Només així evitarem que el darwinisme social disfressat de meritocràcia acabi devorant el substrat mateix de la convivència humana.
