Mentre la nostra dieta informativa de sobte es basa en una generosa ració diària de les ordres que ha signat, les declaracions que ha fet o les empreses d'alta tecnologia que pensa comprar el gos de dos caps format per Trump i Musk, i de les respostes que ha obtingut d'un punt o altre del planeta, la política espanyola segueix movent-se al seu propi ritme: deficient, xacrós, però en certa manera pioner pel que fa a l'esperit del temps. Ara que la dreta il·liberal imposa arreu d'Occident un discurs i una manera d'entendre la política, la vida i les relacions socials, la política espanyola fa temps que recorre aquest camí.
La demostració de l'èxit d'un discurs és que aconsegueixi condicionar, i encara millor distorsionar, el de l'adversari. Així, sovint les declaracions més esguerrades del populisme autoconsiderat progressista neixen no tan sols de la doctrina de la correcció política que va començar precisament als EUA dels anys vuitanta, sinó també com a resposta als discursos falsos i altisonants (però que aconsegueixen passar per fiables i vertaders) que arriben des de la dreta. D'això i de la ignorància, de la necessitat compulsiva d'emetre doctrina sobre qüestions que es desconeixen. D'exercir l'opinió contínua, com diu al seu article Ferran Sáez Mateu recordant Baudrillard. Aquest autor també va pronosticar, en el darrer tram del segle XX, un altre fet que defineix el XXI: la censura ja no es basa en la falta d'informació, sinó en l'excés. Guanya qui aconsegueix ocupar més atenció i més espai, amb raó o sense.
El resultat és una competició, sovint abusiva, de victimismes i de sobreinterpretacions (no només al cinema). Ara mateix la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha aconseguit acorralar un fiscal general de l'Estat quan és el seu entorn, i ella mateixa, els que arrosseguen un historial de corrupció ben presumpta: el nòvio d'Ayuso ja va reconèixer part de les acusacions que pesen damunt seu, però ella mateixa encara no ha donat cap explicació sobre els 172 milions d'euros que va costar la construcció exprés de l'hospital Isabel Zendal, ni –molt més greu encara– sobre les 7.291 persones que van morir desassistides als geriàtrics de Madrid durant la pandèmia. Entre altres motius, no n'ha donat perquè les denúncies contra la presidenta madrilenya han estat arxivades. Tanmateix, ella no deixa passar cap compareixença pública sense fer el ploricó de ser víctima d'una persecució d'estat. Pedro Sánchez també va intentar victimitzar-se amb els seus dies de meditació i les seves cartes a la ciutadania, i els seus ministres es presenten sovint com a víctimes de la deslleialtat del PP, però amb molt menys èxit.
Algú com Feijóo aconsegueix acreditar-se com un vigilant contra la corrupció (!). Això sí: bona part del victimisme del PP acaba revertint no en benefici seu, sinó de Vox, un partit amb un líder capaç de declarar que no el preocupen els aranzels de Trump, sinó els d'Europa: eliminar els aranzels entre els estats membres va ser una de les prioritats fundacionals de la Unió Europea.
