L’Institut Català d’Estadística (Idescat) acaba de publicar unes “projeccions demogràfiques” per a la propera dècada en forma de tres escenaris (també fa projeccions fins al 2074, però no em semblen interessants).
En l’escenari “Alt”, la població catalana seguiria creixent al mateix ritme que ho ha fet al llarg del segle XXI i guanyaria un milió d’habitants; en l’escenari “Mitjà” creixeria a dos terços d’aquest ritme i guanyaria més de mig milió d’habitants; en l’escenari “Baix” creixeria al ritme que ho ha fet el País Basc i se situaria en els 8,2 milions i guanyaria només 200.000 habitants.
Remarco que es tracta de projeccions, no de prediccions. Contra el que s’ha publicat, l’Idescat no ens està dient el que passarà, sinó el que podria passar. Amb aquesta idea al cap, ens hem de formular dues preguntes: què ens convé que passi, i de què i de qui depèn que passi una cosa o una altra. Responguem-les una a una.
Des del meu punt de vista, no hi ha dubte que el millor escenari és el "Baix", i que l’"Alt" seria una catàstrofe econòmica, cultural i social. Seia una catàstrofe econòmica perquè l’única manera de guanyar població és a base d’immigració poc qualificada (la qualificada, que també n’hi ha, és extremadament escassa), i això implica que la productivitat catalana seguiria degradant-se, i, com diu Paul Krugman, “la productivitat no ho és tot, però a la llarga ho és gairebé tot”. És significatiu que l’única comunitat espanyola on la productivitat ha pujat significativament sigui el País Basc, on la població ha crescut molt lentament. En un escenari en què la productivitat catalana no pugi, l’estat del benestar és insostenible, cosa que s’ha de traduir inevitablement en doloroses retallades.
Des d’un punt de vista cultural, només cal fer constar que el nombre de catalans que utilitzen el català com a “llengua habitual” no seria ara del 33% sinó del 41% si la població hagués crescut al ritme basc, i cauria al 29% en el proper decenni en l’escenari “Alt”. Des del punt de vista social, els nostres problemes amb l’habitatge s’aguditzarien més enllà de les possibilitats dels voluntariosos programes de construcció d’habitatge públic que ara ens disposem a endegar.
Anem ara a la segona pregunta: de què depèn que es materialitzi un escenari o l'altre.
La comparació entre el que ha passat els últims anys al mercat laboral de Catalunya, a les Balears i al País Basc ens proporciona la resposta. Les Balears i Catalunya són dues de les economies que (en termes relatius) més llocs de treball han creat a Europa, mentre que el País Basc és una de les que menys. Tant a les Balears com a Catalunya el motor d’aquesta creació ha estat el turisme, que ha passat de 10 a 15 milions de visitants estrangers a les Balears i de 9 a 20 (!) a Catalunya. Aquí hi ha ajudat també el desenvolupament d’algunes indústries agroalimentàries que utilitzen mà d’obra poc qualificada, les càrniques en particular. Com que ni a les Balears ni a Catalunya hi havia disponibilitat de mà d’obra autòctona, aquesta enorme creació de llocs de treball s’ha traduït en un flux immigratori de mà d’obra poc qualificada insòlit a Europa.
Ara bé, qui ha determinat que a les Balears i a Catalunya es creessin tants llocs de treball poc qualificats? Exclusivament els governs autonòmics respectius, a base de permetre, quan no d’estimular, la creació de sòl urbanitzable a la costa, la conversió d’habitatge en habitatge d’ús turístic i una promoció incansable.
Això significa que el més important que ha passat a Catalunya en les últimes dècades tant des del punt de vista econòmic com social i cultural, que és el pas dels 6 als 8 milions d’habitants, ha estat sempre a les nostres mans. La lectura política d’aquest fet és alhora descoratjadora i esperançadora.
És descoratjadora perquè implica que ens hem comportat amb una perfecta manca de responsabilitat. En la miríada de programes electorals, acords de coalició, programes de govern i proclames de tota mena que s’han succeït en aquest convuls període, cap partit ni cap líder ha plantejat la pregunta crucial: quants havíem de ser. Es tracta, sens dubte, d’un fracàs estrepitós de l’autonomia catalana que ens obliga a plantejar-nos si som mereixedors no d’allò a què aspirem, sinó d’allò que ja tenim.
És, però, esperançadora perquè significa que està a les nostres mans determinar si els propers deu anys el que veurem serà la materialització de l’escenari “Alt”, el “Mitjà” o el “Baix”. Depèn exclusivament de nosaltres.
¿I l’acord per a la delegació de competències en matèria d’immigració? És un assumpte d’ordre públic que celebro, però que no res té a veure amb el que estem considerant, perquè no tindrem més o menys immigració si qui aplica la llei és un guàrdia civil o un mosso d’esquadra.
