No és això, companys, no és això

Han transcorregut 10 anys des de la primera gran manifestació sobiranista, i 5 des del punt culminant del Procés, l'1 d'octubre del 2017. Hauríem de ser molt més a prop de l'objectiu, i paradoxalment ens trobem molt més lluny. Què ha passat? Què ens passa?

El primer que cal tenir ben present és l'enorme complexitat de l'objectiu que una part rellevant del poble català es proposa: decidir lliurement el futur polític del país, plantejant la creació d'un nou estat sobirà com una opció possible i desitjable. A la dificultat intrínseca del propòsit s'hi afegeix la brutal oposició, la duríssima repressió i la total incomprensió de l'estat espanyol, així com la indiferència de la Unió Europea o l'hostilitat d'alguns estats membres. Cal entendre la força d'aquest trinomi –complexitat, repressió, indiferència– si volem fer una anàlisi objectiva i serena de la situació.

Amb la perspectiva que donen deu anys, faríem bé de no oblidar algunes certeses: la política espanyola ni pensa ni està preparada per aportar cap solució al repte democràtic que plantegen les institucions catalanes; la política europea té altres preocupacions que estan molt per sobre d'un cas com el nostre, que a més els incomoda més que no pas els interpel·la; la Generalitat i la resta d'institucions catalanes són entitats totalment controlades per l'Estat, i per tant disposen d'un marge d'actuació molt limitat per portar el país a la independència. Dir-nos les veritats i reconèixer la realitat no ens farà cap mal, si volem transformar-la.

Dit tot això, el projecte sobiranista té fortaleses que convé molt preservar: la majoria al Parlament, que li dona legitimitat; la mobilització pacífica, que li suma credibilitat; i el fet de ser conegut al món, que li afegeix visibilitat. Aquests actius s'han edificat en només una dècada, a base de molta voluntat, molta determinació i molts sacrificis. Uns actius que ara corren perill de ser esquerdats o enderrocats.

En la situació actual, hi ha variables poderoses que no depenen de nosaltres: som espectadors d'una guerra cruel, som víctimes de l'espiral de la pujada dels preus i som actors secundaris dins del context europeu i mundial. Políticament, mal ens pesi, seguim essent una autonomia dins d'un estat democràticament feble, amb un estat de dret més que dubtós i un pes internacional força modest. En aquest context, el nostre marge de maniobra és més que limitat.

Tanmateix, hi ha un munt de variables que sí que depenen de nosaltres. És en aquest terreny on podem i hem de ser més exigents. N'esmentaré algunes d'especialment rellevants.

Depèn de nosaltres garantir la cohesió interna del projecte sobiranista. Com podem aspirar a eixamplar la base i a ser tinguts en compte si ens presideix la desconfiança i la guerra interna?

Depèn de nosaltres trobar un mínim comú denominador que ens permeti tenir un objectiu compartit, un camí convingut i uns lideratges reconeguts.

Depèn de nosaltres excel·lir en la gestió del Govern i de les institucions pròpies. Malgrat la flagrant limitació dels nostres poders i la insultant precarietat dels nostres recursos públics, hem de demostrar que amb els instruments que tenim a l'abast podem fer més i millor.

Depèn de nosaltres treure profit de la debilitat parlamentària del govern central. Disposar de més de vint diputats sobiranistes a Madrid dona molt de joc, si es vol jugar la partida. Mai no havíem sigut tan insignificants tenint tanta força.

Depèn de nosaltres, en fi, no esberlar la majoria sobiranista que tenim al nostre Parlament des de les eleccions del 2012. Una majoria que les eleccions plebiscitàries del 2015 van convertir en independentista. Si ens entestem a anar pel pedregar, al final caurem pel precipici. Si la conseqüència dels nostres actes porta a perdre aquesta majoria en unes futures eleccions, haurem certificat l’aturada del Procés. Què ens quedarà aleshores? Quin sentit tindran els sacrificis acumulats? On llançarem les cendres de tantes il·lusions perdudes i de tants anhels evaporats?

Vull creure que encara som a temps de redreçar un rumb equivocat. Vull creure que tenim els líders capaços de refer un camí que no porta enlloc. Vull creure que el sentit i el sentiment de país segueixen estant per sobre d'interessos de partit i d'agendes personals.

El meu, com el de molta altra gent, és un crit per seguir tenint esperança. Per no haver d'acabar dient: això no, companys, així no.