Companys Gaddafi i Obiang
El sofriment libi, per un Gaddafi patètic després de 42 anys al poder, hauria de colpir les nostres consciències i provocar aquella indignació que demostra que som encara persones humanes i vives. Però si Gaddafi ha pogut estar remenant les cireres al seu latifundi de Líbia, durant més temps que Franco a la seva finca d'Espanya, ha estat perquè ha comptat amb complicitats diverses i antagòniques que ho han fet possible.
El seu discurs inicial, revolucionari, antiimperialista i anticolonialista, seduí forces d'esquerra, moviments d'alliberament nacional i grups armats i terroristes d'arreu del món, que semblaven ignorar -o bé s'estimaven més no saber- què passava fronteres endins del país del "company Gaddafi". Quan canvià d'estil i fou elevat a la categoria de membre de la comunitat internacional, les potències mundials li rigueren les gràcies oblidant-ne el passat, el van anar a veure a casa seva i li permeteren excentricitats interculturals com ara plantar la haima davant dels palaus de protocol, quan aquest els tornà la visita.
Empreses multinacionals hi establiren lligams i acords, per sobre del règim dictatorial que havia imposat al seu poble. Fins i tot la prestigiosa London School of Economics no va tenir cap escrúpol a concedir un doctorat en democràcia (!) al seu fill Saïf, que hi arribà amb 1,5 milions d'euros d'ajut sota el braç. I ara, quan aquest mateix poble ha tingut la valentia de dir "Prou!", tothom ha descobert de cop i volta les maldats del personatge, ONU i UE incloses.
El 18 juliol del 36, Franco s'alçà en armes contra la legalitat democràtica a l'Estat espanyol. Un mes abans, Léon Blum havia format un govern d'esquerres a França, el qual decidí, el 25 de juliol, no ajudar el govern republicà. Tres dies més tard, Alemanya i Itàlia ja havien enviat els primers avions als sublevats, fonamentals en el trasllat de tropes rebels a la Península. Aquell setembre, a Londres, s'establí la seu del Comitè de No-intervenció a la guerra d'Espanya, amb les potències europees, Turquia inclosa.
Els Estats Units van adoptar també aquesta política oficial de no-intervenció, que, de fet, deixava els governs republicans espanyol, català i basc a la seva sort, mentre l'Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini ajudaven Franco sense complexos. A la postguerra, els dirigents àrabs es passejaven per Espanya com si fos a cal sogre i, el 1953, els Estats Units i el Vaticà ja hi firmaven acords, beneint oficialment la legitimitat del govern franquista. No serà fins al 1955 que l'ONU admetrà l'Espanya de Franco a l'organisme internacional i, així, a poc a poc, aniran caient la resta de països que acabaran per reconèixer l'estat franquista. L'excepció serà Mèxic, que no restablirà les relacions fins un cop ja mort el dictador. Franco, doncs, va morir al llit, després de 36 anys de dictadura i intents deliberats de genocidi cultural. El franquisme no va ser tan sols Franco i, si perdurà durant dècades, va ser perquè, dins i fora, foren moltes les persones, empreses i països que hi van fer negocis, passant per sobre de la realitat duríssima que es vivia durant aquella negra nit.
Setmanes enrere hem vist, atònits, com una delegació espanyola, encapçalada pel president del Congrés de Diputats, José Bono, viatjava a Guinea Equatorial, a entrevistar-se amb el dictador Teodoro Obiang Nguema. El perfil de la criatura ens el descriu magistralment A. Sánchez Piñol a Pallassos i monstres . Orgullós de ser presentat com a dictador, premiat pel seu respecte als drets humans per fundacions italianes, primer doctor honoris causa de la universitat guineana, Obiang manté un govern amb una quarantena de ministres per a 700.000 persones. I la seva esquizofrènia l'ha dut a perseguir els "PP mercenaris", sospitosos de propaganda a favor del Partido del Progreso (PP), partit de l'oposició. Bono hi va assegurar: "És més el que ens uneix, que no els que ens separa". Devia parlar per ell i els que l'acompanyaven, catalans inclosos, que no el van desmentir. En tot cas, no parlava en nom nostre.