Companys (i altres avenços menystinguts)
La reparació de la memòria del president Companys, detingut (amb la col·laboració necessària dels nazis a França), empresonat, torturat i finalment afusellat pel franquisme el 15 d'octubre de 1940, després d'un judici farsa i un consell de guerra sumaríssim, és una vella i justa reivindicació del sobiranisme català. Aquesta setmana, més de vuitanta anys després, el govern d'Espanya, a petició del Govern de la Generalitat, ha reconegut la nul·litat del judici i el consell de guerra que van condemnar Companys, i els ha considerat il·legals i il·legítims. Així mateix, es declara explícitament que Companys (l'únic president de govern executat pels feixistes en tot Europa) va ser assassinat per la seva militància i pels càrrecs que ocupava, singularment per ser el president de la Generalitat de Catalunya: “per haver estat advocat dels sindicats únics i de la CNT, per haver organitzat la Unió de Rabassaires, per haver estat fundador d’Esquerra Republicana, per haver proclamat la República el 14 d’abril de 1931, i per càrrecs públics exercits durant la Segona República, concretament, per haver ocupat la presidència de la Generalitat”, diu el text que declara la nul·litat de la causa contra Companys.
Tanmateix, la Comissió de la Dignitat ha rebut malament la mesura del govern espanyol. Troben que arriba tard i malament, que és fruit de la mera conjuntura política i que allò que caldria seria que l'estat espanyol (se suposa que a través del cap de l'estat, que és el rei Felip VI) demanés perdó a Catalunya i les institucions catalanes per l'assassinat del president Companys. També, el president de l'entitat, Josep Cruanyes, assenyala que el Parlament de Catalunya ja va declarar nul el judici contra Companys l'any 2017, i que aquesta nova declaració de nul·litat del govern d'Espanya no tan sols és reiterativa (“un judici no es pot anul·lar dues vegades”, argumenta), sinó que representa un menyspreu al Parlament de Catalunya. I el que és pitjor, un menyspreu perpetrat a petició d'un Govern català que se suposa que és independentista (i del mateix partit polític que Companys).
També és mala sort que tot es faci tan malament. Recorda, en un altre ordre de coses, el pas endavant que sens dubte significa el fet de parlar el català al Congrés de Diputats (i és possible que, contra pronòstic, també aviat al Parlament Europeu): són avenços de gran rellevància, i no només simbòlica, perquè desmunten efectivament parts importants del discurs i l'imaginari del nacionalisme espanyol d'estat. Però passen inadvertits o directament són menystinguts o rebutjats per qui més rendiment n'hauria de traure. Això passa perquè l'independentisme català s'ha deixat anar per un pendent de rancúnia, suspicàcia i populisme que el fa estar molt més pendent d'identificar traïdors i venuts que de fer política amb els recursos que té a mà. Seguint una mica amb el que dèiem a l'article d'ahir, per aquest camí es poden fer moltes coses, però no n'hi ha cap que s'assembli a una República.