La utopia independentista sembla haver estat superada, almenys com a escenari real i possible a curt i mitjà termini. Unes eleccions com les de diumenge són el punt d’arribada de processos diversos i alhora l’inici de dinàmiques noves. Tal com s’esperava, la victòria socialista ha estat clara i contundent, com mai. Certament, altra cosa és poder erigir un govern sobre tanta fragmentació i sobre la col·laboració independentista. La desfeta d’Esquerra, molt per sobre del previsible, ja ha fet saltar Aragonès i predisposa poc el partit a col·laborar i agafar-se a formulacions transversals. Pot molt ben ser que vulguin refer-se tot agafant-se a l’esperança de tornar a l’autenticitat de sempre i abandonar qualsevol possibilitat de realisme polític. S’equivocaran. Han pagat nedar entre dues aigües i al corrent independentista ja no hi ha cabal per a tanta gent. Podrien optar per refer-se des de l’eix d’esquerres, tot governant, i erigir un discurs catalanista creïble i plausible. L'èpica sempre té el problema que, quan l’aigualeixes, els adeptes t’abandonen i et situen en la traïdoria. De les emocions, en política, més val fer-ne un ús moderat. Abusar-ne sempre t’acaba desbordant o bé creant desafectes.
L’independentisme, una vegada derrotat a les urnes, mira més que mai cap a Madrid. Quines coses. Puigdemont i els seus mitjans afins encara s’aferren a una estratègia psicodèlica, que és que Madrid faci abstenir Salvador Illa i se’ls doni la presidència i el govern de la Generalitat. Pura fantasia. Ahir, quan la victòria socialista era contundent, TV3 s’aferrava a ensenyar un mapa de Catalunya ben blau només amb un petit contrapunt de cinturó roig. Viure en la inòpia. Si el Procés va fracassar el 2017, ahir ho va fer l’independentisme, malgrat la capacitat de resistència de Junts, que, a hores d’ara, és una amalgama força indesxifrable d'irredemptisme puigdemontista amb l’antiga ànima convergent. Aquí encara hi ha ganivets esmolats en la definició d’una estratègia única que sigui creïble. Tot sembla passar per superar l’etapa Puigdemont, una mica de dol i un retorn al catalanisme conservador de sempre. Pot ser que pel camí se’ls covi l’arròs. No hi ha sociovergència possible fins que acabi aquest procés a Junts; aleshores tornaria la confrontació entre PSC i Convergència en l’eix social. No està clar, però, que aquest espai que era bàsicament de cultura pujolista encara existeixi. El Partit Popular guanya a Sarrià-Sant Gervasi i s’ha fet amb una notable parròquia de la burgesia i les classes mitjanes catalanes. Un terreny en què també juguen, i molt, els de Vox. A les classes dominants catalanes ja fa temps que no els representa un partit que s’ha batasunitzat i que ha endarrerit fortament el país. De fet, alguns d’ells se n'han anat amb els patracols a Madrid, Aragó o el País Valencià.
L’independentisme ha quedat desactivat electoralment i desplaçat als marges del sistema polític, en part per una fragmentació incomprensible i poc pràctica. Des del seu moment àlgid ha perdut un milió de votants, però encara en disposa d’un 40%, i té la possibilitat de sortir de la trinxera i ajudar a refer la unitat social i política de Catalunya, amb el lideratge i els ponts que ha bastit i mantingut el PSC, amnistia inclosa. Ho farà algun d'aquests partits? Resulta poc probable, donada la naturalesa a actuar com l’escorpí de la faula d’Isop. Repetir eleccions no és bo per a un país ja massa paralitzat durant anys, però tampoc per a partits que com ERC podrien deixar-hi bous i esquelles. La lògica de les segones voltes és reforçar els partits dominants i la polarització política, a més de certa desafecció. Encara que els resultats de diumenge són força clars i contundents, caldrà aquests dies veure com els digereixen els partits polítics. No és ben bé el mateix.
A banda del repartiment d’escons, els resultats i les actituds polítiques del 12-M generen algunes preocupacions addicionals. La primera és la temptació del bloqueig i l’amenaça de dinamitar l’estabilitat política espanyola. Respondria a la lectura més irracional i irresponsable possible, que no cal descartar: “O jo o el caos”. Implicaria el retorn a la fantasia i convertir el país en ingovernable mentre es potencia una cultura de l’exclusió. El factor Orriols, que és fill seu, hi ajudaria. El segon element estructural de preocupació, vist des de les esquerres, és la dretanització electoral dels votants, malgrat la victòria socialista. Junts, el PP, Vox i Aliança Catalana sumen gairebé el 45% dels votants. Un desplaçament cap a un conservadorisme que es confon amb l’extrema dreta. No és poca cosa. La tercera preocupació, que caldrà analitzar adequadament, és que el desencís independentista ha portat les generacions més joves a polititzar-se –les que ho fan– per la via de l’extrema dreta, amb vot, però també a les xarxes socials. Els resultats al Parlament donen lloc a l’esperança d’una reconciliació política a Catalunya i l’obertura d’uns anys de polítiques de progrés, però també hi ha núvols preocupants de tempesta.
