Comença l’era post-Biden
Campanya. La retirada de Joe Biden ofereix als demòcrates, com a mínim, una oportunitat. El partit frena, per ara, la caiguda en picat d’una campanya agònica. El president dels Estats Units ha pres la decisió històrica de renunciar a una reelecció fallida. Biden s’havia convertit en un llast per al seu propi partit. La polarització extrema eclipsava qualsevol valoració de la gestió de govern feta en aquests quatre anys, i els lapsus de memòria i el comportament erràtic del president feien impossible transmetre cap mena de confiança en un futur mandat.
La campanya presidencial ha entrat en una nova fase. Avui els demòcrates recuperen tensió informativa i demostren que estan disposats a fer el que calgui per aturar el retorn triomfal de Donald Trump a la Casa Blanca. Ara són els republicans els que s’han d’adaptar al canvi de guió.
El discurs de la força contra la debilitat, que enfrontava un Trump revigoritzat pel suport unànime del partit contra un Biden dubitatiu i que alienava una part important del seu electorat, ha quedat superat. Ara es tracta d’un vell conegut i del record de la seva apetència per la democràcia autoritària versus una novetat per descobrir. Fins i tot si aquesta novetat es diu Kamala Harris, advocada d’èxit, fiscal, independent i vicepresidenta fallida i impopular. Harris és el recanvi natural, però també un gran interrogant, perquè Biden va ser el primer que la va subestimar massa vegades durant el seu mandat.
Nominació. Condoleezza Rice va dir fa anys que els Estats Units podien tenir un president negre però que mai escollirien una dona com a presidenta.
El primer repte del nou candidat demòcrata a la presidència ha de ser recuperar la confiança del partit i la capacitat de mobilització d’un electorat desorientat per la deriva dels últims mesos. Kamala Harris està obligada a ocupar l’escena pública molt abans de la coronació demòcrata a la convenció del partit del 19 d’agost. Ha de recordar als nord-americans qui és i per què es va confiar en ella ara fa quatre anys. Necessita preparar-se per al cos a cos descontrolat, en les maneres i en el contingut, que suposa enfrontar-se a un Trump que ha començat l’envestida intentant convertir-la en una caricatura.
El Washington Post –i no són els únics– ja ha tingut la temptació d’imaginar un debat Trump-Harris com la confrontació entre la fiscal i el delinqüent. Però, amb la lliçó apresa del 2016, els demòcrates ja saben que no han de cometre l’error de Hillary Clinton de menysprear Trump ni els seus votants.
Missatge. El periodista d’investigació David Cay Johnston, autor d’un llibre sobre l’ascens de Donald Trump dels negocis a la política, explica que l’èxit electoral de Trump il·lustra “el creixent abisme existent entre els dirigents polítics dels Estats Units i la resta del país”. Un auge que “beu d’una frustració col·lectiva per la desigualtat”. La ironia és que Trump ho fa des del menyspreu cap a les persones.
Hi ha uns Estats Units que porten dècades sentint-se víctimes d’un declivi econòmic i cultural, i paradoxalment és el candidat republicà qui ha sabut arribar a aquesta Amèrica i explotar les seves emocions.
Escoltar és un acte polític. Al seu llibre Infocràcia, el filòsof Byung-Chul Han retrata “la creixent atomització i narcisificació” d’una societat que “ens fa sords a la veu de l’altre”.
Trump és l’exponent màxim del culte al jo. La crisi de la democràcia comença per la desaparició de l’altre, per la incapacitat d’escoltar.
La polarització mobilitza a la contra i és probable que les eleccions del pròxim novembre es decideixin a partir de quin candidat fa més por.
