Combatem la violència política contra les dones
La violència masclista és un problema estructural de les societats patriarcals que es manifesta en tots els àmbits de la societat, també en la vida política. Hi ha múltiples indicadors que ens alerten sobre aquest fet.
L’estudi Sexisme, assetjament i violència contra les dones en els Parlaments europeus, elaborat per la Unió Interparlamentària (2018), indica que el 85% de les diputades han patit violència psicològica en el transcurs del seu mandat. El 68% de les parlamentàries han rebut sovint comentaris sexistes (relacionats amb l’aspecte físic o la indumentària i amb estereotips de gènere) o comentaris amb connotació sexual. El 40% de les diputades denuncien que els mitjans de comunicació emeten imatges i comentaris sobre elles de tipus despectiu o sexualment connotats, un percentatge que s’enfila al 58% en el cas de les xarxes socials. Gairebé la meitat de les parlamentàries (47%) han rebut missatges amb amenaces de mort, de violació o de pallisses, i un 27% han estat sotmeses a intimidacions i atacs, generalment per part de ciutadans però també de polítics, sobretot quan es competeix per càrrecs de responsabilitat.
La violència política contra les dones no només és psicològica. Un 25% de les diputades han estat assetjades i un 6% han sofert agressions sexuals, majoritàriament d’homes del seu propi partit o d’altres partits. En el cas de la violència física, patida per un 15% de les diputades, la major part de les agressions es produeixen en reunions polítiques i actes de campanya electoral.
En el cas de les treballadores dels Parlaments, la violència sexual té una prevalença del 41%. Tocaments no desitjats, acostaments sexuals inadequats o xantatge sexual (amenaça de perdre la feina si no s’accedeix a mantenir relacions sexuals) són perpetrats tant per diputats com per companys del personal parlamentari. Si hi afegim els comentaris amb connotació sexual, trobem que una de cada dues treballadores han patit conductes d’assetjament sexual en seu parlamentària. Més de la meitat de les treballadores també han rebut comentaris sexistes, majoritàriament per part de diputats. I pel que fa a violència física, un 7,1% de les treballadores dels Parlaments manifesten haver patit algun tipus de maltractament a la feina.
Aquestes violències produeixen sentiments d’humiliació, impotència, tristesa i inseguretat. Provoquen també ansietat, dificultat de concentració i insomni, amb greus conseqüències sobre la salut i sobre la capacitat de dedicar-se a la tasca que els ha estat encomanada a les urnes o en l’administració parlamentària. Com a mesura d’autoprotecció, s’acaben adoptant canvis de conducta i autoimposant silencis en les reunions polítiques o a les xarxes socials.
Quan, com subratlla l’estudi de la Unió Interparlamentària, a més de lluitar per les seves idees les diputades també han de lluitar pel dret a tenir idees, la violència que s’exerceix sobre elles esdevé una forma específica de violència masclista: violència política. Es tracta d’una limitació de drets que dificulta que les dones contribueixin als debats, que pot arribar a provocar que les dones abandonin la seva activitat, i que acaba transmetent el missatge implícit al conjunt de la societat que les dones no són benvingudes a la política.
Així doncs, en la lluita global per a l’eliminació de la violència masclista les institucions també tenen l’obligació de combatre la violència política contra les dones. Per això al Parlament de Catalunya hem impulsat un pla d’igualtat amb l’objectiu d’esdevenir un referent a nivell nacional i internacional en matèria d’igualtat efectiva de dones i homes.
En el marc d’aquest pla d’igualtat, que suposarà un avenç molt important cap a l’equitat de gènere, caldrà adoptar mesures concretes que ens permetin prevenir, identificar, denunciar i actuar sobre les violències quotidianes que afecten les diputades i les treballadores de les institucions pel fet de ser dones.
Però hem de ser conscients que per acabar amb la violència política contra les dones caldrà la implicació de tota la societat. Des de les persones anònimes que interactuen i participen en el debat polític fins als mitjans de comunicació, que tenen una responsabilitat social específica en aquest àmbit i són actors imprescindibles per a la construcció d’un debat públic lliure de masclisme. Per això és determinant que els mitjans facin seva aquesta lluita des de les seves pròpies estructures, formant els seus equips per evitar la cosificació de les dones polítiques, vetant els comentaris sexistes dels fòrums en línia i exercint l’escrutini públic contra els perpetradors d’aquestes pràctiques. Així mateix, els operadors de les xarxes socials han de vetllar per la integritat i la seguretat de les dones polítiques i activistes en la moderació de continguts.
També són molt necessàries les iniciatives que diferents dones polítiques han organitzat en diferents llocs del món, com el #NoEsElCosto (Mèxic), Reclaim the Internet (Regne Unit) o #SerPolíticaÉs (Catalunya).
En definitiva, combatre la violència política contra les dones és una obligació que ens interpel·la a totes i a tots. No ens servirà de res tenir Parlaments amb representació paritària si no garantim el dret de les dones a exercir i participar en la política sense patir violència. Així contribuirem, també, a construir un país millor, més just i més lliure.