El combat contra el radicalisme a Ripoll

Vaig ser un dels periodistes que van arribar a Ripoll pocs dies després dels atemptats de Barcelona i Cambrils de l’agost del 2017.

Els Mossos patrullaven els carrers per prevenir incidents i no n’hi va haver cap. En aquella època, la mitjana de delictes que es cometien a la capital era inferior a un delicte al dia. A les aules del Ripollès, el nombre d’immigrants no superava el 10%.

A les oficines de la Unió Intersectorial Empresarial del Ripollès tenien totes les dades: els pares dels nois tenien feina. Dels 12 terroristes, n’havien atès 8. A quatre ja els havien col·locat, dos dels quals estaven en empreses associades. Un cobrava 2.000 euros i l’altre uns 1.300. Dos més començaven a treballar el 27 d’agost gràcies al programa Fem Ocupació per a Joves de la Generalitat, que en subvencionava els sous i la seguretat social. La responsable de formació dels nois va confessar que no se’n sabia avenir, perquè “la majoria tenien aspiracions, ganes de treballar, estaven encantats amb les empreses”. L’ascensor social anava funcionant a Ripoll. “I a Ripoll ens coneixem tots: quan truco a l’assistent social, ve de seguida”, em deien.

I aleshores? Aleshores, l’imam els va radicalitzar fins a convertir-los en assassins. Va ser l’imam que, un parell d’anys més tard, vam saber que era confident del CNI: els mòbils dels terroristes van estar intervinguts fins a cinc dies abans dels atemptats i tenien controlat el seu rastre a internet. I, per això, aleshores, molts ripollesos es deien en veu baixa: “Em sembla molt bé el lema de «No tenim por», però sortim de casa espantats. Hem tingut un imam amb antecedents i ningú no ho sabia”.

Negar la por, com fa el pensament políticament correcte, no és una manera realista de combatre-la, igual que combatre el radicalisme no és posar tothom dins el mateix sac, com fa l’extrema dreta. Quan està en joc la convivència en una ciutat convalescent cal ser molt delicat amb les solucions.