El MHP Quim Torra, al seu darrer llibre Armand Obiols, d’una fredor que crema (Empúries, 2024), relata el moment en què l’intel·lectual sabadellenc es fa càrrec de la direcció de la Revista de Catalunya –que ara celebra el seu centenari– reapareguda el gener de 1938, en plena guerra d’Espanya. ITreball, l’òrgan central del PSUC, li fa una entrevista el mateix 23 de gener en la qual Obiols en justifica el sentit: “per la llibertat i per la vida de la Pàtria”.
En concret, sobre la missió dels intel·lectuals en guerra, Obiols afirma a l’entrevista: “De tots els fronts on Catalunya cal que vetlli i combati, el front de l’esperit, des del juliol de 1936 ençà per la pressió dramàtica d’exigències més immediates, ha estat el més negligit, no pas el més negligible. La Revista de Catalunya, òrgan renascut de la intel·ligència catalana, ve a lluitar en aquest front. Caldrà saludar-la amb emoció, com si saludéssim un nou combatent, inesperat, però eficacíssim”.
Doncs bé: trobo absolutament pertinent l’esment a la idea que una revista d’alta cultura –en un sol any, més de 2.000 pàgines extraordinàries escrites per col·laboradors excepcionals– fos entesa com un nou combatent eficaç “en el front de l’esperit” d’aquella guerra. I ho és perquè, en les hores baixes que actualment viu l’independentisme, un dels retrets més crus que se li fan és que parés tanta atenció al front de l’esperit i li manqués consciència de la gravetat del front de la lluita pura i dura pel poder polític.
Es tracta d’una crítica que recolza en el vell tòpic que als catalans ens perd l’estètica. Així, se sol fer escarni d’haver fet bandera d’allò que Muriel Casals va qualificar de “revolució dels somriures”. Hom es riu de l’orgull de lluitar sense deixar cap paper a terra. Es fa befa de l’extraordinari esforç de reflexió que va suposar la publicació de més de mig miler de volums sobre el procés. Fins i tot es fa sarcasme dels treballs d’experts del dret per haver estudiat la possibilitat d’una transició feta democràticament i sense posar en risc la seguretat de les persones i les institucions, garantint-ne en tot moment els drets fonamentals: allò que s’ha volgut ridiculitzar amb l’expressió “anar de la llei a la llei”.
El somriure, l’endreça, la reflexió o el respecte als drets, des del meu punt de vista, mai no van representar cap feblesa pel projecte independentista, sinó una de les seves grans fortaleses. I una força que, quan “ho tornem a fer”, caldrà recuperar encara amb més urc. Per dues raons principals. La primera, perquè en una societat com la catalana, econòmicament avançada, socialment desenvolupada, culturalment consistent, relativament benestant, i en el marc d’un entorn polític que estima l’estabilitat, una “revolució” com la de la independència al segle XXI només es pot fer si se supera allò que els economistes coneixen com a “aversió al risc”. Si el Primer d’Octubre de 2017 es va poder guanyar un referèndum, va ser perquè –amb l’ajut inestimable de l’adversari– una majoria de catalans, amb una enorme confiança en ells mateixos, van creure que el risc de restar a Espanya era més gran que el de fer el salt a la independència. I si ara viuen atordits en el desànim és perquè la menor percepció de risc ha tornat a la banda de l’ocupant.
Però la segona raó per considerar que la lluita en el front de l’esperit va aportar una gran fortalesa és perquè el que està en joc, amb la independència, no és principalment la possibilitat d’unes millors polítiques socials que les que pugui oferir Espanya, ni tan sols un més gran benestar econòmic, sinó perquè el que ens juguem és, justament, l’esperit. O, si es vol, el futur de la nació, amb la possibilitat de construir una digna identitat de pertinença.
El mateix Obiols, a l’entrevista de Treball, hi deia: “Els nostres enemics, que quan de la profunda realitat de Catalunya es tracta són, sovint, més sagaços que nosaltres mateixos, ens indiquen prou bé, amb la simple direcció de llur odi, quines són les coses que ens fan irreductiblement forts. L’odi a la llengua catalana, l’odi més ferotge encara, a tot allò que en la llengua i per la llengua es manifesta, ha estat sempre l’inefable aglutinant de l’anti-Catalunya”.
Potser sí que a l’hora de la veritat va faltar l’olfacte de poder que va tenir l’adversari. Però en cap cas va sobrar allò que també Nicolau d’Olwer escrivia a l’editorial del primer número d’aquella nova etapa de la Revista de Catalunya, titulat “Un altre front”: “és el nostre deure d’oferir a Catalunya, en hores tràgiques i glorioses, el millor que tenim: el nostre esperit”.
