Quan, com un huracà, la pandèmia es va abatre sobre Catalunya, les autoritats públiques van haver de prendre decisions amb una urgència incompatible amb l’adherència escrupolosa a les regles administratives pròpies d’una situació de normalitat. El cas paradigmàtic és el de la compra de mascaretes. L'excepcionalitat va ser normativament coberta pel reial decret d’estat d’alarma de març del 2020, però només en part, perquè la tipologia mateixa del que caldria simplificar es va anar aprenent sobre la marxa. Sens dubte, quan anys després mirem enrere, trobarem casos en què, fins i tot amb la cobertura del decret i mesures legislatives posteriors, es va incórrer en el que s’hauria de qualificar d'errors administratius. Però és ben clar que no podem tractar aquests casos com si les circumstàncies del moment no haguessin existit.
Penso que un primer principi que hauria de presidir la revisió d’aquells temps dictaria que cap servidor públic ha de ser sancionat per haver evitat tràmits i així haver assegurat que les mascaretes arribessin amb la màxima rapidesa possible. Ans al contrari, l’actitud condemnable en aquells moments hauria estat la de retardar l’arribada per raó dels tràmits. Seria paradoxal que en un context en què hi ha amnisties fiscals i polítiques es perseguissin errors o faltes administratives del passat que en el seu moment tots vàrem implícitament reclamar.
Ara bé, aquest primer principi només és sostenible si va lligat amb un segon que el complementa: cap servidor públic que hagi aprofitat les circumstàncies confuses de l'excepcionalitat per obtenir guanys privats inconfessables –rebre comissions, per exemple– s'ha d’escapar de la penalització que la llei imposa a les pràctiques corruptes. I hi afegeixo: un context de patiment col·lectiu com el de la pandèmia hauria de ser una circumstància agreujant.
Els dos principis comporten exigències sobre els mecanismes de supervisió i control ex post de l’acció pública. El primer demana que es detectin els errors administratius comesos, per corregir-los, si escau, o per guanyar experiència a fi de redactar millor futurs decrets d’alarma. El segon demana la pràctica d’una activitat investigadora sistemàtica i implacable per descobrir els casos de corrupció. Especialment en situacions en què els controls ex ante s’han relaxat. El dia que no es descobreixin casos de corrupció perquè els corruptes potencials s’abstenen serà un gran dia. Però no hi som, encara, i per això que en vagin apareixent és, ben mirat, una bona notícia: el sistema de vigilància sembla funcionar.
Practicar i enfortir la vigilància ex post és el camí a seguir. No és segur, però, que sigui el que se segueixi. És més probable, malauradament, que cedim a la temptació d’enfortir la vigilància ex ante. És a dir, enfortir procediments i insistir en un compliment estricte en totes circumstàncies, incloses les excepcionals. Si anem per aquest camí prendrem mal, perquè alentirem fins a extrems de molta ineficiència l’acció del sector públic, en normalitat i en excepcionalitat. Així, per exemple, les tan comentades dificultats per executar la despesa pública d’inversió s’agreujaran. L’arribada dels fons Next Generation va recomanar la implantació d’instruments de gestió de grans projectes en principi més àgils, els PERTE. Segurament ho són, però així i tot l’execució està sent molt feixuga. Imaginem-nos com serà en el futur si les lliçons que incorporem dels episodis de corrupció en temps de la covid ara detectats són més tràmits i més vigilància ex ante.
De fet, en l’enfortiment de la tramitació ex ante ja hem anat massa lluny. Cada onada de detecció de casos de corrupció ha introduït un nou nivell de control. Si continuem així col·lapsarem el sector públic. El camí que cal seguir és un altre: alleugerir la tramitació ex ante i enfortir molt les estructures ex post d’investigació i penalització de la corrupció. És per aquí que tindrem la possibilitat d’una administració àgil. Cal advertir, però, que si aquesta metodologia ha de generar un cercle virtuós, és essencial que el supervisor ex post no confongui errors administratius i actuacions corruptes. Si ho fa, els servidors públics no aprofitaran la lleugeresa de la tramitació ex ante per oferir un servei àgil. Seran conservadors. El servidor públic sap prou bé què és corrupció i l’evitarà, però no pot estar segur de no cometre errors quan actua. Si hi ha risc que un error sigui designat com un acte corrupte anirà molt amb compte i prendrà poques decisions.
