"Comarcalitzar" el conflicte
Dimecres passat vaig publicar en aquesta mateixa plana de l'ARA un article que contenia l'expressió "comarcalitzar el conflicte" (entre Catalunya i Espanya). Tot i que l'esmentat paper només tocava aquesta qüestió de manera molt tangencial, diverses persones es van interessar pel seu sentit i m'ho van fer saber. ¿Era només una contraposició irònica en relació a la coneguda fórmula "internacionalitzar el conflicte"? La veritat és que no, tot i que pel context podia semblar-ho. "Comarcalitzar el conflicte" vol dir provar d'enquadrar-lo i definir-lo primer aquí, a Catalunya, en forma de debat públic i a tots els nivells, no només el parlamentari. Això ja s'ha fet, en part, al llarg d'una dècada, però amb un resultat manifestament insatisfactori. Un cop les coses hagin quedat mitjanament clares –que no vol dir resoltes– es poden internacionalitzar, o no. El que no té gaire sentit és rodar i rodar a la sínia dels discursos autoreferencials mirant de tant en tant de reüll la sínia de la vora, sense cap intenció de comprendre les seves idees igualment autoreferencials. Això no vol dir "resoldre" res, sinó simplement establir un marc compartit de discrepància (no és cap contrasentit). "Comarcalitzar el conflicte" fa referència igualment a la dimensió territorial del tema, que és qualsevol cosa menys homogènia: el Procés no es va viure pas igual al Berguedà que al Baix Llobregat, posem per cas. I això que dic, com es pot fer? Amb un mínim de serenor i flegma, encara que sigui difícil aquí i a tot arreu. Es tracta, simplement, de no voler passar a la histèria (no és una errata). La indicació és molt vaga, certament, però no en tinc cap altra. Parlem, doncs, d'una actitud més que no pas d'una estratègia programàtica càndidament detallada, aquell famós full de ruta. Crec que almenys es poden identificar tres errades que després s'han pagat cares.
La primera i més important té a veure amb la necessitat d'esborrar la temptadora, irresistible línia divisòria entre bons i dolents, entre herois i traïdors, entre conformistes i inconformistes, entre purs i impurs. Mentre aquesta ratlla vermella de naturalesa diguem-ne "comarcal" –és a dir, interna– existeixi, els discursos contraposats continuaran rodant inútilment a les seves respectives sínies. Les persones que van demonitzar, i fins i tot nazificar, tant l'independentisme com l'unionisme no tenen, per descomptat, cap obligació de fer-se partidaris d'alguna d'aquestes dues opcions polítiques, però sí el deure democràtic de canviar de llenguatge. Per molt que s'internacionalitzi el conflicte, aquestes actituds seguiran obstinadament on eren perquè no tenen res a veure amb els altres, sinó amb nosaltres mateixos.
En segon lloc, no és possible estipular un marc compartit de discrepància (insisteixo: l'expressió no és cap sarcasme) sense un mínim intent de posar-se a la pell de l'altre, d'assumir honestament les seves circumstàncies, els seus temors o les seves esperances. Un cop ubicats a les respectives rodes autoreferencials, això costa molt, evidentment. No hi ajuda gaire, o gens, el format mediàtic de lluita lliure dels debats polítics, que avui bàsicament busca una resposta a la claca de les xarxes, i com més viral millor. És un espectacle com un altre i, en conseqüència, el que es diu i, sobretot, el que es deixa de dir, està totalment marcat per aquesta condició de xou. Això ja passa a tots els comicis, evidentment, però aquí no estem parlant d'unes eleccions sinó d'un possible canvi d'estatus territorial de llarg recorregut.
Finalment, entre aquell ja llunyà juliol del 2010 i avui han passat algunes coses que conviden a recapitular. L'independentisme no té potser la força que va arribar a tenir, però segueix ben viu. De l'unionisme se'n pot dir una cosa semblant. No es tracta d'un empat, en tot cas, perquè no és de cap manera el mateix tenir la paella judicial, policial i mediàtica pel mànec que no tenir-la. Degut a una pura xamba aritmètica al Parlament espanyol, hom podria arribar a deduir ingènuament que l'empat s'ha fet per fi efectiu. Res més lluny de la realitat: tot continua si fa no fa on era, tret de les fluctuants divisions partidistes d'uns i altres, que ja tenen poc a veure amb les que hi havia el 2010. Això significa que encara hi ha moltes coses a debatre a nivell casolà. No crec pas que ens arribem a convèncer mútuament. Tampoc crec que sigui necessari: en democràcia, del que es tracta al final és de comptar vots, no arguments. Sense aquests arguments, tanmateix, una votació només és una competició, i per això el resultat acaba sent il·lusori.