Com enfortir Vox

¿Li agradaria que l'extrema dreta xenòfoba tingués possibilitats reals de guanyar les eleccions a Catalunya o a Espanya? ¿Vol que un partit radicalment contrari a la normalització lingüística vagi endavant? ¿Li ve de gust assumir l'herència del franquisme i construir una societat basada en l'autoritarisme, l'odi i la discriminació dels diferents? Doncs està de sort! Llegeixi atentament aquest article i veurà que es tracta d'un objectiu més senzill del que sembla. Heus aquí el mètode: la millor manera d'enfortir Vox o qualsevol altra formació per l'estil consisteix a negar problemes reals que percep tothom, a fer veure que no hi són; d'aquesta manera es facilita que ells proposin solucions radicals i simplistes que resultaran irresistibles per a molts. És fàcil, ja ho veuen. Vol criminalitzar tot un col·lectiu? Cap problema: negui l'evidència que una minoria que en forma part tingui res a veure amb la delinqüència multireincident, per exemple, i llavors ja podrà dir que tots els membres del col·lectiu, sense excepcions, són uns lladres, uns violadors i no sé quantes coses més.

I és que resulta que no vam néixer ahir... El cas de França és prototípic. Al començament del mandat de Mitterrand –parlem del 1981– no es podia parlar del malestar que s'estava covant en ciutats com Marsella o Toló en relació a la inseguretat ciutadana, en aquell temps lligada al tràfic d'heroïna. Era un tema tabú. En una República guiada per un líder que es percebia a si mateix com un personatge providencial, a l'altura de Napoleó, aquelles coses no podien passar. I com que no podien passar se'n negava l'existència tot mirant cap a un altre lloc. L'atur creixent, sense precedents, provocat per la reconversió industrial també era una llegenda dels reaccionaris; una mentida que propagaven "els intel·lectuals de dretes", és a dir, qualsevol que discrepés públicament de les directrius del socialisme regnant, o que simplement les matisés. El paradigma d'aquella època fou la construcció compulsiva de médiathèques, amb la corresponent contractació de legions de funcionaris que feien baixar les llistes d'aturats. I poca cosa més...

L'origen del Front Nacional de Le Pen rau en aquella negació de la realitat que va protagonitzar l'esquerra francesa a començaments de la dècada del 1980. En moltes ciutats del sud, al Partit Comunista Francès només s'hi van quedar alguns intel·lectuals que l'únic que coneixien de la immigració era la seva assistent domèstica. Molts obrers d'origen francès, les classes populars autòctones, van passar llavors a votar en massa l'extrema dreta. Es van sentir traïts per una esquerra exquisida que ja no tenia res a veure amb els seus interessos i que ignorava –o fins i tot menyspreava– les seves preocupacions quotidianes. Amb l'ecosocialisme puixant dels noranta es va acabar de reblar el clau: més que desemparada, aquella gent es va sentir, amb raó o sense, directament insultada. Mentrestant Le Pen anava guanyant més i més terreny... fins a arribar a la segona volta en les eleccions presidencials.

Aquí s'han comès errades molt semblants, i d'això se n'aprofitarà justament Vox. En subratllaria almenys dues que, com si es tractés d'un negatiu, coincideixen amb l'enganyós retrat robot generat per la sordina de la correcció política. La primera fa referència a la naturalesa de la immigració dels darrers anys. És fals que, majoritàriament, sigui gent que fuig "de la gana" o "de la guerra": en països com el Senegal, on la pràctica totalitat dels joves se'n volen anar, no hi ha ni gana ni guerra. El que sí que hi ha és una manca d'expectatives que fa que la possibilitat d'emigrar no sigui entesa com una fugida, sinó com una legítima inversió de futur. Segona: és fals, a diferència de la insinuació que feia l'altre dia Ada Colau, que això sigui un fenomen relacionat només amb els interessos de les classes benestants. Vox obté molts dels seus vots als carrers més deprimits de Nou Barris i d'altres zones socioeconòmicament anàlogues de tot el país, i també, però per altres raons, a Pedralbes. I és tot just en les primeres zones, no en altres, on es produeixen tensions, i són reals. Negar-les o ignorar-les no serveix de res.

La immensa majoria dels nouvinguts tenen una conducta exemplar i contribueixen diàriament a fer que les coses rutllin. Tot i així és evident que hi ha una minoria que genera malestar. No és imaginari. Vox viu de fer generalitzacions malintencionades i de manipular dades, però això només és possible amb la paradoxal complicitat dels qui, a còpia de negar una realitat numèricament insignificant, permeten que es pugui magnificar.

Ferran Sáez Mateu és filòsof