L’emergència amb gran força de tota classe de populismes d’extrema dreta ha fet que la vella pregunta sobre els límits de la llibertat torni a estar d’actualitat. Es debat enèrgicament si restringir la llibertat, singularment la llibertat d’expressió, és legítim i és efectiu contra aquells que, des de l’interior de la democràcia i instrumentalitzant els seus ressorts, el que busquen és destruir-la. La lliçó dolorosament apresa en els anys del nazisme i el feixisme empeny a respondre taxativament que sí, que cal limitar el camp de joc a aquells que suposen un perill per a la democràcia.
Personalment, em compto entre els que no ho veuen gens clar, això. Legislar per prohibir o sancionar —o il·legalitzar determinades formacions polítiques— m’incomoda i també em suscita moltíssims dubtes quant als seus resultats. Pel que fa a la primera qüestió, la legitimitat, sento que cal tenir present sempre dues premisses abans de decidir en un sentit o altre. La primera, que no hi ha normes màgiques que es puguin aplicar universalment sobre on hem de traçar la ratlla entre allò que es pot o no es pot dir. Cal analitzar sempre, doncs, cas per cas. Perquè no hi ha dos casos iguals i perquè el context —que incorpora les conseqüències probables de l’acció— resulta determinant per a la valoració. La segona premissa diu que, en cas de dubte entre prohibir o no, cal optar sempre per la llibertat.
Trobo, en definitiva i sintetitzant, que el cabal de pensament que va conduir a la primera esmena de la Constitució dels EUA i que ha continuat desenvolupant-se i enfortint-se d’aleshores ençà és enormement valuós.
Quant a l'eficàcia de les prohibicions, la història ens ha demostrat que poden funcionar en casos específics, però, en canvi, no funcionen en la major part de situacions, i fins i tot sovint les empitjoren. Recordem, per exemple, com el govern algerià va intentar aturar el Front Islàmic de Salvació i les desenes de milers de morts en què va acabar desembocant el conflicte. O, a un nivell més anecdòtic, que empresonar Hitler arran del Putsch de Munic no el va aturar i, en canvi, va servir perquè ell disposés de temps per escriure el seu maligne supervendes Mein Kampf.
Com tots, el cas espanyol té les seves característiques pròpies. La més important és que, a diferència del que va ocórrer a Alemanya o a Itàlia, aquí el franquisme no sols va guanyar, sinó que va governar durant dècades i, finalment, va transitar sense pagar peatges gaire onerosos de la dictadura a la democràcia. No hi va haver trencament, cosa que ha contaminat greument la cultura en què es mou la política espanyola.
Però també en el cas de Vox, penso que com més llibertat, millor. Amb això vull dir que per derrotar Vox el que cal és un debat públic el més obert, franc i viu possible. Això no té res a veure amb menysvalorar el perill que Vox representa. Un perill que sovint no se cenyeix al terreny de les paraules. El partit ultra empra un verb violent i amenaçador, d'agressiva confrontació, així com l’assenyalament de persones concretes, que va seguit d’assetjament.
En aquest sentit, trobo que el pes excessiu del discurs políticament correcte, que connecta amb l’anomenada cultura de la cancel·lació (censura), el que fa és impedir aquest debat públic en plenitud. Hi ha massa coses que no es poden dir, massa coses que no es poden contradir i massa coses sobre les quals ni tan sols es poden expressar dubtes. Així, resulta que persones sensates que tenen molt a dir, callen. O assenteixen. Per por a semblar extemporànies, per por a l’aïllament, a l’espiral del silenci. El discurs políticament correcte impedeix també que moltes persones corrents, que en el seu dia s’enfronten a problemes absolutament reals, no es vegin reconegudes en el relat que domina l’espai públic, i se’n sentin expulsades.
Aquest enorme territori –un territori en què habiten qüestions sobre la immigració, l’habitatge, les polítiques de gènere, la globalització, l’ecologia, les identitats, la memòria col·lectiva, etcètera– que queda segrestat pel políticament correcte és justament el que permet al discurs de Vox connectar amb tanta gent. Una part són persones molt de dretes, sí. Però una altra són persones que no ho són però senten que els seus problemes són tossudament silenciats, ignorats pels partits convencionals.
Aquest debat escapçat i deformat des del mateix bàndol de la democràcia és l’ideal per a la propaganda populista de Vox, que, a més, com que no ha governat enlloc, gaudeix del gran avantatge que la seva gestió no pugui ser avaluada.
Com s’ha de combatre Vox? Repeteixo: no amb menys, sinó amb més llibertat, amb un debat el més obert, franc i viu possible. Sense censura ni autocensura. En què el dret a ser escoltat sigui una realitat. On els problemes de la gent puguin ser dits pel seu nom i abordats des de l’argumentació raonada. No és aquesta l’única manera de plantar cara a Vox, òbviament, però sí que n’és una d’imprescindible.
John Milton va sentenciar a Areopagitica, després d’advertir que prohibir suposa posar en dubte la força de la veritat: “Permeteu que ella [la Veritat] i la Falsedat lluitin. ¿Algú ha vist mai que [la Veritat] hagi sigut vençuda en un combat lliure i obert? Refutar [la Falsedat] és la millor i més segura manera d’eliminar-la". Areopagitica va ser publicat el 1644.
Tot plegat exigeix coratge i convicció en la força de la llibertat i de les idees en què la democràcia es fonamenta. Tot al servei d’una discussió pública sana i robusta. Només així és imaginable la derrota de Vox.
