Com arruïnar la democràcia en una tarda
El títol és irònic, ho remarquem perquè vivim dies en què cal remarcar la ironia. L'explosió d'ira i de niciesa que va dur a l'assalt del Capitoli a Washington és un fet que succeeix en una tarda, efectivament, però, per arribar-hi, s'ha de dur temps covant els ous de la ràbia, de la por, de l'odi cap als altres, de la desinformació, de les mentides presentades com a veritats revelades. També del messianisme i del providencialisme. Tots aquests ous dels quals acaben naixent les serpetes de les extremes dretes, els neofeixismes i els populismes, en plural. Més temps o més poc: als EUA, aparentment n'hi ha hagut prou amb quatre anys de presidència a càrrec d'un individu com Trump per institucionalitzar aquest bagatge. Aparentment, perquè la cosa ve de bastant més enrere. Com apuntava a Twitter la poeta Ana Gorría, “Stephen King i una gran part de la tradició del terror americà duen anys parlant de l'adveniment del feixisme des del sud [...]. Trobo a faltar això a la nostra ficció”.
Aquí es troben a faltar moltes coses. No és tan sols que, a mesura que arribaven les grotesques imatges de la intrusió al Capitoli, les xarxes s'anassin omplint de personatges més o menys situats dins l'òrbita de Vox que les aplaudien fascinats. No és tan sols que el PP dugui molts d'anys practicant polítiques de l'odi en nom de la democràcia, la Constitució i les llibertats, com ho fa Trump i com ho feien aquests seguidors seus que van violentar la seu de la sobirania popular. No és tan sols que Ciutadans, en els seus dies de bonança, promoguessin escamots que sortien de matinada, emmascarats i armats amb pals, forques i ganivets. No és tan sols que això que ara anomenem trumpisme, i que ens sembla nou perquè ve d'Amèrica, faci la mateixa pudor vella i rància del feixisme espanyol de tota la vida. És que, a més, els que sí que creiem en la democràcia i les llibertats hauríem de mirar de no confondre'ns o no enganyar-nos a nosaltres mateixos. Per exemple, una altra escriptora espanyola que també tuitava: “Espero que aquesta desgraciada tragèdia [sic] que està passant als EUA sigui com el 23-F i contribueixi al desmantellament del trumpisme”. La realitat és que el 23-F va ser un cop d'estat fallit però només en part, perquè, com a contrapartida política al seu fracàs, va blindar la pervivència del franquisme dins les institucions de l'estat espanyol. I d'aquí, les palpitacions ultres dels partits de la triple dreta.
La insensibilitat dels governants cap a la població exclosa o que es percep com a tal, les solucions ràpides i fàcils del populisme, o la desconfiança en les institucions i el desgast de la seva credibilitat, que nodreixen erupcions com la de Washington, estan incrustades dins el sistema polític espanyol i són temptacions en les quals també poden caure les esquerres o l'independentisme pretesament transformadors. Cal que tots en siguem conscients, perquè els neofeixismes són (i ens podem atrevir a afirmar que seran) el principal problema de les societats del segle XXI. Si algú ho dubta, dimecres en va tenir una mostra ben contundent.
