Satèl·lits
Revetlla de Sant Joan a Sant Iscle de Vallalta: taula a l’aire lliure, amics, famílies, nens, foguera il·legal. Tot anava bé fins que a quarts d’onze vaig sentir uns crits esverats i uns: “Mireu! Mireu! Mireu amunt!” Vaig seguir la punta d’un dit i vaig veure al cel una corrua d’estrelles petites, potser una vintena, en fila índia i movent-se en línia recta com una cadena de muntatge. Primer vaig pensar en una pluja de cometes, però la línia era massa uniforme i artificial. Llavors vaig pensar que devia ser una novetat pirotècnica que volia imitar una corrua d’aneguets encesos, mecànics, l’un rere l’altre. Però tampoc.
Mai veus a venir una desgràcia. “Són els satèl·lits d’Elon Musk!”, va cridar algú. Per què havia hagut de mirar? Quin sentiment de profanació i d’impotència. No n’hi ha prou amb els avions que van i venen de Barcelona i embruten els últims racons de silenci, no tenim prou contaminació lumínica, que faltava un tren exprés de llumenetes circulant pel cel. Digueu-me a quina hora passa, que em miraré les sabates.
No recomano l’experiència. He evitat informar-me’n. És igual per què serveix aquesta processionària del pi de satèl·lits. De fet, tampoc ens ho diran: per mi cada satèl·lit és un canó que m’apunta o, encara pitjor, una càmera que m’enfoca. Perquè d’un canó encara podria defensar-me’n, però d’una càmera és impossible. Un canó pot no portar càmera, però darrere una càmera hi ha sempre un canó. És inquietant perquè, si poséssim a votació si cal instal·lar càmeres per tots els boscos, carrers i interiors de les cases, la gent votaria encantada que sí. “Si no has fet res no has de tenir por de res”, dirien, sabent tots que, aquí i arreu del món, com menys hagis fet més por has de tenir. Tothom vol quedar bé al preu que sigui.
Satèl·lits que ens teledirigeixen. Giren entorn de la Terra com cadenes brillants als canells d’un segrestat. No són els nostres satèl·lits, sinó nosaltres els satèl·lits seus, i podem llegir el destí en aquestes constel·lacions noves perquè, quan parlem de la tecnologia i dels algoritmes que ens controlen i ens dirigeixen, estem parlant de l’eterna qüestió del lliure albir. En el fons, el problema no és la llibertat pura, sinó la quantitat de llibertat que som capaços d’assumir. La humanitat no vol ser lliure, ho és per maledicció genètica. Posat a votació, la majoria s’estimaria més ser vigilada i controlada, això sí, amb l’excusa de controlar els altres. Jo et controlo a tu a canvi que tu em controlis a mi. Sense aquesta paret opressora, però, la llibertat tampoc podria manifestar-se.
