Les colònies de Vilamar

Fa unes quantes setmanes, unes persones que havien vingut a veure el programa Vostè primer, de RAC1, van fer-me un obsequi. Es tractava d’un llibre titulat Colònies de Vilamar. Una aventura pedagògica a Calafell (1922-1936). Per alguna raó (i sigui quina sigui els ho agraeixo), van pensar que podria interessar-me.

Com que van arribar les festes de Nadal, fins ara no m’ha vagat de mirar-me aquest llibre, magníficament editat per Efadós, amb l’impuls de l’Ajuntament de Calafell. La idea és fer memòria d’un esdeveniment que va tenir lloc fa cent anys en aquesta ciutat marinera, donar-lo a conèixer i de passada homenatjar els que ho van fer possible.

Les colònies de Vilamar van ser un projecte pedagògic excepcional, encapçalat per Pere Vergés i per l’Ajuntament de Barcelona. Es tractava que cada estiu alguns dels infants menys afavorits de la capital poguessin passar uns dies en una mena d’escola d’estiu, un lloc de repòs i d’aprenentatge, a la vora del mar. Es va considerar que Calafell era el lloc ideal i l’alcalde de l’època, en Jaume Jané, va acollir la proposta amb entusiasme.

Des de començament del segle XX, a tot Catalunya hi havia una gran sensibilitat pels moviments de renovació pedagògica. A la platja de Calafell s’hi van instal·lar dotze casetes de fusta, en cadascuna de les quals s’allotjaven vint-i-cinc infants. Cada dues casetes –una per a nens i una per a nenes– formaven una vila. Cada tres viles formaven un barri. El barri de la Dreta i el barri de l’Esquerra, separats per la plaça Major, formaven el poble de Vilamar, organitzat com una República dels Infants.

Sona tot tan bé que sembla un somni, però el llibre que em van regalar dona testimoni que va ser real, amb unes fotografies precioses. No cal dir com es va acabar aquesta meravella: amb l’entrada de les tropes franquistes, com gairebé tot.

Adeu a aquesta escola a l’aire lliure, on els jocs eren l’eix central del sistema i on la música, el teatre i l’exercici físic se situaven al centre de l’aprenentatge.

Entre altres activitats, els nens i nenes feien un diari de les colònies que recollia els fets més importants que succeïen a la República dels Infants. Aquesta i altres activitats les duien a terme els nens i les nenes barrejats, cosa que era una autèntica raresa a l’època.

Hi ha una cosa que m’ha impressionat especialment: el llibre explica que els pescadors de Calafell explicaven als nens barcelonins com es construïen les barques, com es posava l’esquer a l’ham o com feien nusos mariners. I m’ha impressionat –i dolgut– perquè no poques vegades he sentit lamentar-se els meus fills, nascuts a la vora del mar, del poc coneixement que tenen del món mariner.

¿Eren conscients, aquells infants de fa un segle, del privilegi de què gaudien? En aquesta època nostra, amb l’ensenyament devaluat, els docents poc respectats, els plans d’estudis que van rebaixant el nivell any rere any... emociona i a la vegada esgarrifa llegir una història com la de les colònies de Vilamar.

El meu agraïment a tots els especialistes que han col·laborat en aquest llibre, que ens fa arribar aquell somni estroncat. Només ens queda això: la memòria.