El colonialisme va fer el món modern: refem-lo

“Descolonitzem aquest lloc!”, “Descolonitzem la universitat!”, “Descolonitzem el museu!” En els últims anys la descolonització ha guanyat una nova acceptació política dins les fronteres de les antigues potències colonials. Els moviments indígenes han recuperat la iniciativa de la “descolonització” en protestes com les de Standing Rock contra l’oleoducte Dakota Access. Des de Sud-àfrica fins a la Gran Bretanya els estudiants han fet marxes portant pancartes que desafien els programes d’estudis eurocèntrics. Museus com el d’Història Natural de Nova York i el Museu Reial de l’Àfrica Central de Brussel·les s’han vist obligats a revisar la seva representació dels pobles africans i indígenes colonitzats.

Però què és la “descolonització”? Fa un segle que hi ha una disputa per establir el significat i les implicacions d’aquesta paraula.

Després de la Primera Guerra Mundial, els administradors colonials europeus van veure la descolonització com el procés pel qual permetrien que els seus súbdits imperials accedissin a la independència inspirant-se en el model dels estats europeus. Però, a mitjans del segleXX, activistes i intel·lectuals anticolonials van exigir la independència immediata i es van negar a modelar les seves societats en els termes establerts pels imperialistes. Entre el 1945 i el 1975, a mesura que es van guanyar les lluites per la independència a l’Àfrica i l’Àsia, la xifra de membres de les NacionsUnides va passar de 51 països a 144. En aquell període, la descolonització va ser principalment política i econòmica.

No obstant, a mesura que les colònies aconseguien la independència, la descolonització cultural es va fer més significativa. La dominació política i econòmica europea va coincidir amb un eurocentrisme que considerava que amb la civilització europea la humanitat havia arribat al cim. Les tradicions culturals i els sistemes de coneixement indígenes eren denigrats per endarrerits i incivilitzats. Es va tractar els colonitzats com si fossin pobles sense història. La lluita contra això ha sigut especialment important a les colònies en què el desplaçament de les institucions indígenes va ser més violent.

Sud-àfrica, on un encès debat sobre la persistència del règim colonial s’ha apoderat de la política del país, va reactivar les últimes crides a la descolonització el 2015 amb el moviment #RhodesMustFall. Els estudiants de la Universitat de Ciutat del Cap es van fixar com a objectiu l’estàtua de l’imperialista britànic Cecil Rhodes, però consideraven que eliminar-la només era el primer acte d’una lluita més àmplia per acabar amb la supremacia blanca. Rere les pancartes de “Més que una estàtua” i “Descolonitzem la universitat”, els estudiants van reclamar la transformació social i econòmica per trencar les jerarquies racials que persisteixen a la Sud-àfrica posterior a l’apartheid, la matrícula universitària gratuïta i un programa d’estudis centrat en l’Àfrica.

Ara, empeses en part per l’onada global de les mobilitzacions de Black Lives Matter [La vida dels negres compta], les crides a la descolonització han envaït les antigues metròpolis imperials d’Europa. El mes passat, a Bristol, Anglaterra, els manifestants van enderrocar l’estàtua d’Edward Colston, el director de la Reial Companyia Africana, que va dominar el comerç d’esclaus africans durant els segles XVII i XVIII. A Bèlgica, els manifestants s’han centrat en les estàtues del rei Leopold II, que va governar l’Estat Lliure del Congo (ara República Democràtica del Congo) com si fos la seva propietat personal del 1885 al 1908. El rei Felip II de Bèlgica va expressar recentment el seu “pesar” pel règim brutal del seu avantpassat, que va provocar la mort de 10 milions de persones.

El colonialisme, insisteixen els manifestants, no només va donar forma al sud global. Va fer Europa i el món modern. Els beneficis provinents del comerç d’esclaus van impulsar l’auge de ciutats portuàries com Bristol, Liverpool i Londres, mentre que l’economia atlàntica creada per l’esclavitud va ajudar a impulsar la Revolució Industrial. El rei Leopold va amassar al Congo una fortuna de més de 1.100 milions de dòlars (en dòlars actuals). La seva visió del Museu Reial de l’Àfrica Central, que es va obrir el 1910 poc després de la seva mort, reproduïa el relat de l’endarreriment africà i alhora ocultava la violenta explotació dels congolesos.

Enderrocant o omplint de pintades aquestes estàtues, els manifestants van desdibuixar el relat nacional i van obligar a reavaluar la història de l’imperi. Això és una descolonització del món sensorial, la il·lusió que l’imperi estava situat en un altre lloc.

Estenent la bandera de la República Democràtica del Congo sobre l’estàtua del rei Leopold o llançant l’estàtua de Colston al mar, on milers de dones i homes esclavitzats van perdre la vida, es fan caure les barreres entre el passat i el present, la metròpoli i la colònia. Insistint en la presència del passat, les protestes posen al descobert l’idil·li d’Europa amb ella mateixa, i desemmascaren els seus èxits polítics i econòmics com a producte de l’esclavització i l’explotació colonial.

Aquest reconeixement històric és només el primer pas. Assumir que la història colonial configura les desigualtats i les jerarquies que estructuren el món actual serveix per preparar l’escenari per al pas següent: les reparacions i la restitució.

Les reparacions no són un acte exclusiu. La Comunitat del Carib ja ha exigit reparacions per l’esclavitud i el genocidi indígena a la Gran Bretanya, França, Espanya i els Països Baixos. Tot i que hi ha poc moviment a nivell dels estats, l’any passat la Universitat de Glasgow va acordar pagar 20 milions de lliures (uns 25 milions de dòlars) per destinar-los a la recerca per al desenvolupament amb la Universitat de les Índies Occidentals, en recompensa dels beneficis que va rebre la universitat gràcies al comerç d’esclaus transatlàntic.

Els hereros de Namíbia, que van patir el primer genocidi del segle XX a mans d’Alemanya, també van reclamar una compensació. Els seus esforços segueixen l’exitós intent d’obtenir reparacions per part dels Mau-Mau de Kènia, molts dels quals van ser torturats durant la brutal repressió britànica del seu moviment independentista a mitjans del segle XX. En altres contextos, els activistes s’han centrat en el retorn dels artefactes saquejats que omplen els grans museus d’Europa. França, per exemple, s’ha compromès a tornar 26 obres d’art robades al Benín.

Però les reparacions no s’han de centrar només en les antigues colònies i les seves relacions amb els estats europeus. El colonialisme viu dins les fronteres europees i Europa mateixa s’ha de descolonitzar. Els europeus negres pateixen discriminació en els àmbits de l’ocupació i l’educació, són estigmatitzats i estan sotmesos a la violència racista de la policia i dels seus conciutadans.

La Unió Europea va afirmar recentment que “la vida dels negres compta”, però les seves polítiques priven els negres de la igualtat de drets, els confinen en camps de presoners i els ofeguen al Mediterrani. Temps enrere es creia que l’imperialisme a l’estranger era una necessitat política dels estats europeus; avui, la política d’antiimmigració fa el mateix paper. En qualsevol dels dos casos, els responsables polítics europeus s’espolsen la responsabilitat davant del sofriment que causen.

El dret a la reparació i la restitució dels europeus negres és tan clar com el dels antics estats colonials. Això implicaria tractar els europeus negres i tots els migrants del món colonitzat com a membres de la societat europea en igualtat de condicions. I aquesta forma de reparació no es pot percebre com una transacció aïllada. En lloc d’això, ha de ser la base per construir una Europa inclusiva i igualitària.

No és una tasca fàcil ni es produirà de la nit al dia. Però hem de recordar que fa només 80 anys el domini colonial semblava una característica invariable i gairebé permanent de la política internacional. En només tres dècades, els nacionalistes anticolonials havien transformat el mapa del món.

La lluita per la igualtat racial a Europa és un intent d’arribar a una situació realment postcolonial, i cada estàtua enderrocada va en aquesta direcció. Si el colonialisme va fer el món modern, la descolonització no serà completa fins que refem el món, incloent-hi Europa.

Copyright The New York Times