Aquesta és la petita-gran història d’un català i un peruà que van xerrar a cau d’orella sobre un dels misteris més immensos, infinits, encriptats del planeta Terra i, almenys, de la part nord-est de la Via Làctia. La cosa, però, va passar a París.
El nostre home tenia 24 anys. Corresponsal d’un diari català a França. Es feia dir Domènec de Bellmunt. En realitat es deia Domènec Pallerola Munné. Lleidatà, de Bellmunt d’Urgell, com no podia ser de cap més manera, perquè això no li passa, per exemple a l’atzar, a un gironí. Bé, aquella primavera de 1927, “feia anar els ulls com una mustela”, que diria Josep Pla d’ell. Guaita! Va descobrir que un senyor de nom Luis Ulloa preparava una conferència per demostrar que Cristòfol Colom era català. Cap allà. Només “sis o set persones” van escoltar les tesis d’aquell historiador peruà, però allà estava Bellmunt per escriure “com un argent viu” i enviar aquella “bomba” de paper a Catalunya. Va esclatar. Després es va publicar el llibre d’Ulloa, Cristòfor Colom fou català, que va traduir al català el periodista. L’artefacte atòmic dura fins als nostres dies. Tot surt d’aquell 1927 fins al 2024 de l’ADN, el plexiglàs, el ciment, o si Colom era jueu, valencià, marcià o mandonguilla liofilitzada. I tot això passa només per una raó.
El 4 de novembre de 1924 Domènec de Bellmunt creua la frontera. És un altre exiliat que ha de fugir de la dictadura del general Primo de Rivera. La policia política el busca. Per això entren en aquella habitació d’aquella pensió de Barcelona. Allà vivia. Bellmunt estava fent el servei militar i algú l’havia denunciat per “separatista”. Insinuant que feia “d’espia” a la caserna. Però a Bellmunt, Colom el porta no a Amèrica... sinó un altre cop a França. El 1939 es torna a exiliar.
Som a Tolosa. Aquí va trobar una altra cosa i la va mostrar al món el 1950: una tesi doctoral. Es titula De quelques conséquences de l’exode espagnol en France dans les domaines du droit international public et privé. Traduït al català: és una tesi sobre la violació del dret d'asil a França, arran de la detenció del president Lluís Companys. Dit també d’una lleidatana manera: és la continuació de l’estat nacional-judicial espanyol, totalment il·legal a qualsevol planeta o galàxia, transvestit en el franquisme drag queen i que justifica assassinats, espolis i el que faci falta. Bellmunt escriu que “La prescripció criminal tampoc no existeix a Espanya per als crims contra la humanitat, com els comesos pel franquisme contra el poble català: assassinats en massa als camps de la Bota i de la Pedrera, cremació pública de llibres catalans, segrest a França, amb violació del dret d’asil, del president Companys per transportar-lo a Montjuïc i afusellar-lo perquè era el president de Catalunya”. Amén, germà.
Sense Bellmunt no hi hagués hagut anul·lació del judici de Companys. De 1940 a 2024, s’ha tardat. Tampoc el debat encès de foguera incandescent i nuclear sobre Colom, Amèrica, la Corona catalanoaragonesa.... Sense ell no hi hagués hagut això. Només un sol home pot fer això. Us imagineu 5, 10, 20, 50...100, 1.000 catalans així? Sí? Doncs avís per a navegants que no volen descobrir Amèrica, ni la Lluna. L’exèrcit català és el dels pocs que qüestionen els molts. Dels comptats amb els dits que fan canviar el món de les mans massives que escanyen. D’indis, vietcongs, pobres, solitaris, ionquis, addictes a la vida. Minories terrenals, siderals. Exiliats en vida i en mort. Perquè com va dir Bellmunt: “Hi ha Franco per anys i franquisme per segles!” I com va reblar el seu altre jo, Bellmunt-Spiderman, “un gran poder comporta una gran responsabilitat”.
