La collita del 52

Tinc 58 anys, però no és culpa meva. Ni tampoc cap mèrit, esclar. Enguany en faré 59 i l'any vinent en cauran 60, si tot va com espero: bé... No sóc l'únic, evidentment, que es troba amb aquest patrimoni temporal engiponat a l'esquena. En el transcurs dels anys he anat confegint una llista de connacionals contemporanis, també de la meva lleva, per dir-ho amb termes de servei militar, d'abans. Per exemple, Joan Barril, Joan Bibiloni, Xavier Bru de Sala, Pep Cruanyes, Joan B. Culla, Miquel Desclot, J.A. Duran i Lleida, Antoni Fernàndez Teixidó, Patrícia Gabancho, Quim Monzó, Carme Ruscalleda, Ricard Tormo i Josep M. Ureta.

Aquell 1952 en què jo vaig néixer, François Mauriac guanyava el Nobel de literatura i Albert Schweitzer el de la pau, les dones accedien al dret a vot a Grècia, Hussein era nou rei de Jordània, Eisenhower era elegit president dels Estats Units i l'Argentina esdevenia un plany nacional per la mort d'Evita Peron, " mujer insigne " segons la portada de La Vanguardia Española de l'època. Enmig d'una campanya de protestes internacionals, els líders independentistes de Tunísia i Algèria, H. Burguiba i Messali-El Hajd respectivament, eren detinguts per l'autoritat colonial francesa, alhora que el soldà del Marroc demanava la fi del protectorat i es pronunciava a favor de la independència del seu país, en un procés generalitzat d'alliberament nacional al Magrib, ja del tot irreversible, i amb Líbia que havia accedit a l'estatalitat a les acaballes de l'any anterior. El líder sindical tunisià Fehrad Hached, independentista, era assassinat.

Catalunya tenia tres milions tres-cents mil habitants i el franquisme, a través dels seus portaveus qualificats, s'expressava sense embuts: "¿ Ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público? ", bramava el governador civil Felipe Acedo Colunga, mentre l'Espanya de Franco era admesa a la Unesco, malgrat que no era encara membre de l'ONU (" si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos "...), i Heribert Barrera tornava de l'exili per reorganitzar, en la clandestinitat, ERC, el partit de govern hegemònic a la Catalunya republicana. A les llars catalanes, i a tot l'Estat, s'acabava el llarg període de racionament d'aliments.

Sylvia Krestel, futura protagonista d' Emmanuelle , Liam Neeson, de La llista de Schindler , Isabela Rossellini, de Vellut blau , i Roberto Benigni, de La vida és bella , són nascuts també el 1952. Igual que el Nobel de literatura Orhan Pamuk, el dissenyador Jean Paul Gaultier, l'empresària Alicia Koplowitz, els polítics Álvaro Uribe, Pedro J. Ramírez, Manuel Zelaya, Rosa Díez, Cayo Lara i Esperanza Aguirre, com els sindicalistes Cándido Méndez i I. Fernández Toxo i l'esportista Nelson Piquet. Enginyers nord-americans inventaven el codi de barres, E. Hemingway publicava El vell i la mar , S. Beckett estrenava Tot esperant Godot . A Espanya s'estrenava el film El niño de la venta , amb Lola Flores i Manolo Caracol, mentre el Barça guanyava la Lliga. Va ser un any en què hi ha haver de tot i força, com a les cases bones d'abans...

Desconec com els altres coetanis meus afronten la quotidianitat, però d'una temporada ençà, constato que vaig molt més a enterraments que a casaments i no pas només per la davallada de parelles que oficialitzen legalment la seva vida en comú. Les noces, quan hi són, acostumen a ser de fills d'amistats més grans que jo. També m'arriben, com més va més, notícies sobre gent de la meva edat, homes i dones, parents, amics, veïns, coneguts o saludats a qui un càncer, un tumor maligne o qualsevol altre d'aquests mots terribles arrabassa d'aquesta vida de manera fulminant, sense que els avenços espectaculars de la medicina ho impedeixin. Esclar que, ben mirat, l'esperança és el darrer que hem de perdre. Sense anar més lluny, Francesc Macià tenia 71 anys quan proclamava la República Catalana i esdevenia primer president de la Generalitat restaurada. Aristòtil ja va sentenciar fa segles que "hi ha més dies que llonganisses".