L’alcalde Collboni i el seu equip de Cultura i Educació han decidit avortar el projecte de construir una rèplica de l’emblemàtica i meravellosa Escola del Mar. Meravellosa tant des del punt de vista arquitectònic com des de l'educatiu. És una decisió incomprensible. Igual com Barcelona va saber reconstruir el Pavelló de la República (París, 1937) de Josep Lluís Sert i el pavelló Mies van der Rohe (Barcelona, 1929), fa temps que toca recuperar aquest edifici escolar únic de Josep Goday. No és només un deure de memòria democràtica i cultural, també és un gest en defensa de la qualitat educativa. En temps de turbulències pedagògiques, era –és– més necessari que mai. Als impulsors de la iniciativa –Marc Cuixart, Marina Subirats, Teresa Guillaumes i tants d’altres–, que aspiraven a impulsar l'obra pel centenari de l'escola (1922), els va costar molt que l’anterior consistori al final del mandat tirés endavant el projecte. I ara de cop tot se’n va en orris de nou. ¿Barcelona no és capaç de tornar a fer seva aquesta joia històrica i de donar-li un sentit de present i futur?
Ciutat –com a sinònim de civilitat–, mar –com a sinònim de salut–, cultura –com a sinònim de bellesa d’esperit– i educació –com a sinònim d'esperança–. Aquests van ser els quatre pilars sobre els quals es va posar en marxa la màgica Escola del Mar. Quina meravella d’edifici, fet de fusta damunt la sorra de la platja. Era desmuntable. Només va durar tres lustres, no per la seva gràcil i moderna lleugeresa, sinó perquè l’aviació feixista el va bombardejar i destruir el 1938. Per fortuna, en un dia que no hi havia classe. No hi va morir ningú. Al contrari, en aquell espai hi van guanyar una vida digna centenars d’infants de famílies pobres.
Malgrat els quaranta anys de dictadura, el record d’aquell projecte va romandre al cor dels mestres i els alumnes. Va esdevenir un mite. Els mites són necessaris. Ens inspiren. Els de l’antiguitat eren prodigiosos i sobrenaturals, els de la contemporaneïtat són més terrenals i tràgics, però igualment fabulosos. L’Escola del Mar és d’aquests segons. Ens recorda que la bona educació fa miracles, que malgrat les dificultats sempre és possible l’optimisme educatiu. Aquell centre exemplar i pioner es va fer en una Barcelona amb un 30% d’analfabetisme i molta pobresa infantil (avui, per cert, tornem a tenir un terç dels menors de 18 anys al llindar de la pobresa, i massa analfabetisme funcional).
L’Escola del Mar es va inaugurar enmig de grans convulsions polítiques –entre 1916 i 1923 hi va haver nou alcaldes a Barcelona– i a les portes de la dictadura de Primo de Rivera. I, tanmateix, hi van ser feliços i van esdevenir-hi ciutadans ben formats i compromesos centenars de nens i nenes, desvetllats per la renovació pedagògica del moment: natura, vitalisme, higiene, humanitat. Eren els temps de Montessori, Decroly, Freinet, Dewey, Claparède... Projectes, treballs manuals, sortides, sentit de la responsabilitat, iniciativa individual, treball en grup, respecte i estimació pel mestre, i tot sense menystenir ni coneixements ni memòria. (Obro parèntesi: el 1981, preguntat sobre quines eren per a ell les tres coses essencials de cara al segle XXI, Italo Calvino posava en primer lloc "aprendre’s poemes de memòria", que ho fessin els infants, els joves, els adults. "Et fan companyia sempre. I el desenvolupament de la memòria és molt important", afegia.)
Aturar el projecte de l’Escola del Mar és un crim contra la millor Barcelona, la d'abans i la d'avui. És una bufetada educativa a la ciutat, com si patíssim un nou i simbòlic bombardeig. És desmemòria. D’on surt aquesta falta de sensibilitat? Rectificar és de savis. Collboni hi és a temps. És ben fàcil: "Ens hem equivocat, l’Escola del Mar s’ha de construir com era i ha de ser un llaç que uneixi el millor llegat educatiu amb el futur escolar que volem". Benvolgut alcalde, algú l'ha aconsellat malament. Oi que sabrà esmenar aquest error? Els mestres, els pares i mares, i sobretot els infants de la ciutat li estaran molt agraïts.