Collboni, Colau, Sirera: un espectacle de vergonya aliena
Vergonya aliena. Quin nyap! Colau vota Collboni, es queda a l’oposició i dona la clau de la investidura al PP... en defensa d’un pacte d’esquerres! Jugada mestra. Esperpèntic. No hi ha qui ho entengui. "Que us bombin!", ha acabat desfogant-se un Trias enfadat amb raó. "Un espectacle indigne", ha dit Maragall. El seny dialogant dels dos vells líders del catalanisme conservador i del catalanisme republicà una vegada més ha quedat aparcat per la confluència de la fam de poder socialista, l’obsessió antiindependentista del PP i l’esquerranisme dogmàtic dels comuns. Un trio a la contra que ha servit per evitar el govern Junts-ERC però que no suma per governar. Barcelona, a la deriva. Una vegada més, els perdedors no han sabut perdre.
El resum més gràfic del que ha passat ha sigut l’emprenyada de Trias. El més emotiu i polític, el de Maragall: "Collboni no ho tindrà fàcil. No per la nostra oposició, sinó per la de la ciutadania, que no tolerarà aquest espectacle". Un espectacle del poder pel poder. Una suma zero, una investidura per defecte, un nou distanciament entre les institucions i la gent. Així es degrada la democràcia i s’obre la porta a l’antipolítica de l’extrema dreta, que ja està entrant als ajuntaments i governs com un cavall de Troia. Venen mals temps. A Barcelona ha guanyat la frivolitat tàctica.
La constitució de l’Ajuntament de Barcelona d’aquest 17 de juny del 2023 passarà a la història de la política minúscula. La sessió la va iniciar el veterà Albert Batlle recordant el Pasqual Maragall dels inicis quan aquest citava Espriu: "Digueu internament amb mi: seguirem fidels per sempre al servei d’aquest poble". Un bon inici per a un dia patètic. Un dia d’infidelitats, de maniobres brutes, de retrets agres, d’incomprensió i confrontació. Quo vadis, Barcelona?
El resultat és una ciutat desorientada i debilitada, amb un govern en absoluta minoria, amb un alcalde deslegitimat perquè ha rebut uns vots "a disgust"! (Colau) i uns vots condicionats a fer fora Colau i l’independentisme (Sirera). No ha rebut vots per governar, sinó per no deixar governar. Mai un alcalde de la capital havia tingut una investidura tan lletja, tan polèmica. Ha aconseguit superar el rècord que tenia Colau amb l’ajut enverinat de Manuel Valls, el representant creat pel deep state. Sempre subestimem la capacitat que hi ha que les coses empitjorin. "A veure si d’una vegada deixen de fer bestieses", els ha etzibat Trias.
Si Barcelona, la capital, ha de donar exemple al país, el que ha donat aquest dissabte és lamentable. Com es pot tornar a il·lusionar ningú amb un projecte de ciutat? Quin projecte? Amb quins suports? Costarà molt. El pessimisme és contagiós i autojustificatiu. El sentit comú i el diàleg sincer que han demostrat Trias i Maragall han quedat noquejats. Ha guanyat el tacticisme de vol gallinaci, l’antidiàleg. La curta volada. Collboni té la vara. I ara què?
"Preferiria no fer-ho", diu reiteradament Bartleby, l’escrivent de Melville, un lema que l’artista Antoni Llena va fer seu en l’escultura que va col·locar a l’Ajuntament el 2002. Una mena de picada d’ullet irònica al funcionariat. Doncs mira: cada cop queda més clar que Barcelona té millors funcionaris que polítics. "Gosa poder", escrivia el poeta Gabriel Ferrater: poder fer, poder ser. Alguns l’han llegit malament: es queden només amb el "poder". Igual que han llegit malament Espriu.
I tot això a les portes de la tempesta de la dreta espanyolista que s’acosta amb les generals de Madrid. Què deuen pensar els votants? Quin incentiu dona un espectacle com el de Barcelona a l’hora d’anar de nou a les urnes? Que us bombin? N’hi hauria per engegar-ho tot a rodar, si no fos perquè seria pitjor. Ens queda la dignitat de Trias, el guanyador que de nou ha sabut perdre amb una eloqüent elegància. I de Maragall, el servidor de Barcelona que es nega a perdre l’esperança malgrat la decepció.