L'arribada de Jaume Collboni a l'alcaldia de Barcelona va ser inesperada, però en la seva manera d'exercir el càrrec no hi ha res de sorprenent. Collboni és un batle que, quan visita els obrers d'una fàbrica, es posa a parlar en castellà (perquè té el deix classista de pensar que la turba pencaire el xerra i, a la vegada, creu que fa cosmopolita). És un primer edil que veu més que clara la necessitat d'ampliar l'aeroport del Prat, i que no es cansarà mai de repetir (i tal vegada fins i tot ho creu) allò de “cal protegir el medi ambient però a la vegada s'ha de donar impuls a l'economia”. És un alcalde a qui els empresaris turístics no han de convèncer de les bondats del turisme de masses, perquè les té ben assumides. No creu que la ciutat que governa hagi entrat, fa temps, en una fase de turistificació excessiva, i les nombroses i perilloses conseqüències d'aquesta situació (en l'economia, en la cohesió social, en el desenvolupament educatiu i laboral dels ciutadans) li semblen mals definitivament menors. Pragmàtic, veu inútils les mobilitzacions ciutadanes, però tem que puguin perjudicar el turisme, planta rara i sensible que es fa malbé amb qualsevol cosa.
L'alcalde Collboni aplica amb ganes la doctrina Batlle (no del seu càrrec, sinó de l'inevitable Albert Batlle) de perseguir policialment els manters, perquè poden donar una imatge no desitjada de la ciutat. I, per descomptat, de totes les propostes d'oci que es poden trobar a Londres, aquest alcalde es complau de dur cap a Barcelona la fira de joc, casinos i apostes més gran del món, de la qual els turistes que vinguin a la capital catalana (bé, i els residents també) podran gaudir a partir de 2025. En la visió collboniesca de la vida, una fira com aquesta és una excel·lent oportunitat de negoci i no un factor de degradació de la ciutat.
L'argument d'Ada Colau i els comuns segons el qual arribaven a un acord amb el PP per evitar que fos alcalde Xavier Trias, i investir en canvi un alcalde que va qualificar “d'esquerres”, s'ha evaporat molt abans dels cent dies de govern (i és pitjor encara, perquè els comuns sabien perfectament com governaria Collboni). Ara es troben que l'alcalde “d'esquerres” s'afanya a esborrar la senyalització colauina del carrer Pelai (això que es coneix com a “urbanisme tàctic”) per aparcar-hi cotxes i que, de l'entrada dels comuns a l'organigrama de govern, com s'havia acordat, res de res. Collboni renega i renegarà del govern del qual va ser part fonamental durant vuit anys per saltar-ne quatre mesos abans de les eleccions. Bé, és el que passa quan es fan acords trampa amb tramposos. A continuació del “que us bombin” que va fer tanta gràcia, Trias va dir aquell dia una frase més interessant: “Allà vostès, s'equivoquen. Fan les coses malament i s'equivoquen”. Particularment, no trobo gens a faltar Trias a l'alcaldia (seria ben poc diferent de Collboni, i està bé recordar el nodrit esbart de rapinyaires que esperaven beneficiar-se'n amb les poltrones que ja sobrevolaven), però en això no deixava de tenir raó.
