1. Divendres, a RAC1, el president del Barça va dir que Real Madrid TV és una vergonya i que, si tinguessin “una mica de decència”, no farien el que fan. Laporta es refereix a la campanya sistemàtica de la televisió oficial del club de Florentino Pérez per pressionar els àrbitres abans dels partits. La decència i la seva ombra, que és la indecència, són termes subjectius. Depèn del punt de vista de qui interpreta els fets. Segons el DIEC, l’adjectiu decent significa “que obra dignament”. El mateix divendres, dos protagonistes de l’actualitat van tenir un comportament, al meu entendre, indecent: el president de la Conferència Episcopal Espanyola i el president de l’Aragó. Anem a pams.
2. Divendres, al Parlament, el cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, va fer campana. Era la segona vegada que la comissió d’investigació sobre la pederàstia requeria la seva presència com a testimoni i, igual que en el primer cas, no va tenir la decència de presentar-s’hi. El Parlament l’ha advertit de les conseqüències penals que pot tenir la seva incompareixença, però sembla que Omella s’estima més pagar la pena per callar que donar la cara davant de la Gran Vergonya –sí, en majúscules– del sector que representa. Som davant de l’escàndol més esgarrifós que hi pot haver: abusar de nens i nenes. L’afer és tan gros i tan massiu que només un paraigua de silenci insòlit, amb la complicitat eclesiàstica i institucional, ha tapat els delictes durant anys i panys. De la mà morta fins a la violació, un fotimer de capellans impunes han arruïnat la vida de moltes persones. El Defensor del Pueblo, Ángel Gabilondo, hi ha posat xifres. En el seu “Informe sobre abusos sexuals en l’àmbit de l’Església catòlica”, compta unes 440.000 víctimes de pederàstia a Espanya. En quantificar la magnitud de la tragèdia, el president de la Conferència Episcopal va respondre a l’Informe Gabilondo. Omella va dir que era “impossible confiar en la veracitat i fiabilitat d’aquests resultats”. La negació és sempre la primera resposta, de manual, de qui se sent enxampat. Quantes víctimes considera ell que hi ha, doncs? 200.000 li semblaria una bona xifra? Deixem-ho en 40.000, potser? Fins a quantes violacions per part dels seus col·legues li semblarien tolerables? No és Déu, ni la consciència, ni el Vaticà, amb qui haurien de retre comptes. És amb la justícia, com tothom que comet un delicte. Cap sotana no hauria de ser, enlloc, ni una justificació ni un atenuant. Els abusos sexuals, i encara més a menors, no haurien de prescriure mai. Què vol dir que si la víctima ja té 40 anys ja no ho pot denunciar? Canviem la llei, ja.
3. Divendres, a Brussel·les, el nou president de la Diputació General de l’Aragó, Jorge Azcón, va atiar el foc lingüístic. “Lo que no vamos a hacer es normalitzar el catalán, porqué en Aragón no se habla en catalán. En España hay bastantes cesiones ya, para que los aragoneses tengamos que ceder, de lo que es nuestro, haciendo que el catalán, que es la lengua de una comunidad autónoma vecina, nos la quieran imponer. En Aragón no se habla catalán”. És un retorn a l’embolica que fa fort, mentider i populista. Entre l’amnistia i l’aigua de l’Ebre, qui ha rebut? La llengua. El binomi PP-Vox, que ara mana a Saragossa, ha fulminat el departament de Política Lingüística que permetia l’ensenyament de les llengües que es parlen a la comunitat, és a dir, el castellà, l’aragonès i el català de l’Aragó. En deien així i, potser, el nom era el de menys, si el català es podia estudiar com a llengua optativa. El nou govern de l’Aragó s’ho ha carregat tot, coherent amb les seves polítiques d’ultradreta. Ara bé, negar l’evidència, que a la Franja de Ponent hi ha més de 80.000 persones que saben parlar el català, és tan absurd com indecent. Més enllà d’una barrabassada científica.
