Coll de Nargó. El poble
Peces Històriques Triades per Josep Maria CasasúsDe l’article de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983) a 'Clarisme' (1-XI-1933), setmanari d’art i literatura on col·laborava gent jove que despuntava. La Fundació Mercè Rodoreda, acollida a l’IEC, va presentar la setmana passada, en l’aniversari de la mort de l’escriptora i periodista, el llibre 'Rodoreda paisatges', signat per Mercè Ibarz i Carme Esteve.
A 180 quilòmetres de Barcelona, a 77 de Calaf i a 33 de la Seu, es dreça, encimbellat dalt d’un pujol, el poblet, d’un miler escàs d’habitants, Coll de Nargó. És un poblet pobre, dintre una vall circumdada de muntanyes. La gent hi té un aire cansat, i les cases hi són tristes quan els núvols s’ajeuen dalt dels cims, quan cau la tarda, i quan, a les nits, hi xiscla el “duc”. Però, en fer-se de dia, aleshores que de la serralada baixa l’airet fresc, perfumat de romanins, i branden les romegueres de mores glauques, i la gent et dona el “bon dia” amb aquell punt de cordialitat cairada de timidesa, sembla que dalt del pujol -vestit en la seva base d’oliveres cendroses, que dansen al bat de l’airet- un pare desitjós d’il·lusionar la mainada hi hagués bastit un pessebre amb cases de suro, [...]. Els balcons de fusta corcada per tants d’anys i per tantes de torbonades desafiades valentament, els balcons que coneixen el camí que fan els llamps, que no s’espaordeixen amb el retruc dels trons, i que s’admiren de tornar a veure les muntanyes quan la boira se’n va, es guarneixen amb el groc esclatant dels penjolls de panotxes, arracades vistoses que llueixen presumits; els marcs de les finestres són pintats, per la fadrina o mestressa que es glorieja d’ésser endreçada com cal, d’un blau esblaimat que encara ennegreix més, contrastant-hi, les façanes de pedra que ja no poden ésser més brunes. [...] Coll de Nargó viu girat una mica d’esquena a l’església vella; però l’església vella, amb el seu campanar sense campanes, se’n riu. Coll de Nargó es tanca al cafè, després de llegir o no llegir els diaris que entren al poble i que són: dues Publis, nou Opinions, i una rastellera de Vanguàrdies, per honra i gloria dels encrostats, que frueixen, damunt dels qui reben els dos diaris primerament esmentats, la superioritat innegable, per a ells, d’uns quants fulls més de paper. -Premsa burgesa!- diu en to despectiu un comunista del poble. Perquè ací també n’hi ha, i tots tenen, com a símbol del seu ideal d’adob mundial, un retrat de Maurín penjat al capçal del llit i unes grans crostes de mandra enganxades a les puntes dels dits, i llancen cent dicteris contra en Macià i l’Esquerra perquè encara no els ha afavorit, tot i votar-lo i votar-la, amb la caseta i l’hortet promesos, i estan segurs i convençuts que a la URSS es fa la jornada de sis hores, que el pla quinquennal és un miracle, i que, gràcies a aquest, el seu amor a la Rússia gran del gran Stalin, serà premiat, ultra la caseta i l’hortet, amb els filferros del terrat i un cistellet de gafes per a estendre-hi la roba. Tots ells, del cafè estant van arreglant el món amb la mateixa facilitat amb què, en sortir-ne, esguarden d’un cop d’ull el cel net i transparent, i s’acomiaden amb un: “Demà no plourà!”, i es sorprenen si de cas el seu pronòstic no ha fet cap efecte, i a l’endemà el cel rebenta i els trons espeteguen, sense, però, donar-li massa importància. […]
