Colau i el no, no i no

Qui més qui menys sap que encara no ha nascut criatura que no passi per l’edat del no arribada als dos o tres anys de vida. Els pares, que en són els principals damnificats, veuen impotents com la criança, que fins llavors limitava les seves incomoditats a no poder dormir les nits senceres i visitar el pediatra cada dos per tres, esdevé un infern que exigeix la paciència dels sants per ser sobreviscuda. Marxem! No. Berena! No. Fes un petó a l’àvia! No. Dona’m la mà! No. Seu aquí! No, no i no.

Les negatives són governables mentre no passen d’aquí. Però els que han viscut l’experiència saben que això no sempre s’atura en aquest punt. L’edat del no arriba també coronada indefectiblement per episodis de rebequeria extrema que inclouen crits, xiscles i plors histèrics que aboquen els pares a l’inevitable pregunta sobre si no fora necessari requerir els serveis d’un exorcista per treure el dimoni que potser niua a l’interior del seu fill o filla.

Els que en saben veuen coses bones en aquesta època. Expliquen que serveix perquè el nen prengui consciència del seu jo i iniciï el procés per fer passes imprescindibles per guanyar consciència de la seva individualitat i autonomia personal. Aquest consol hauria de fer més suportable els inconvenients de l’edat del no, però la veritat és que ni així la píndola és empassable. La llauna és grossa i difícil de pair, el mal humor sovintejat i les ganes d’avançar el rellotge i fer córrer el calendari inevitables.

Qui passa ara per la febrada del no és la ciutat de Barcelona. L’activisme sobre el que van erigir-se els fonaments institucionals de la seva alcaldessa ja permetia intuir-ho. No a l’ampliació de l’aeroport, no a l’Hermitage, no al lloguer d’habitacions, no a la indústria del cotxe, no als creuers. No, no i no.

Ignorem si aquesta etapa del no que travessa la capital de Catalunya, que referida als nens seria temporal i aportaria beneficis al seu creixement psicològic, és en aquest cas un tret de personalitat ja madura i definida. Si així fos, no se’n pot esperar cap altra cosa que no sigui, com s’escau sempre amb els adults i el seu caràcter, més avinagrament a mesura que vagin caient els dies.

Perquè així com el no dels nens és instintiu i no ve acompanyat de cap alternativa perquè neix únicament de la necessitat d’oposar-se a l’autoritat dels pares sense cap base de racionalitat, en el cas de la Barcelona d’Ada Colau les negatives se’ns presenten contraposades a un suposat projecte alternatiu que mereix per contra el sí entusiàstic i ben pensat. Però passa que sis anys després que l’activista esdevingués alcaldessa no s’acaben de veure amb claredat quines són aquestes coses que meriten el sí acalorat de l’alcaldessa més enllà dels discursos.

I esclar, un mandat i mig és temps suficient per concloure que potser, entre els nos de la quitxalleta i els de l’alcaldessa igual no hi ha tanta diferència. Que els no, no i no d’una personeta de dos anys i els no, no i no de qui comanda Barcelona pertanyen a la mateixa categoria: posar-se de cul únicament perquè sí.

Josep Martí Blanch és periodista