L’afany amb què Feijóo i el PP s’han llançat sobre el cas Ábalos és alguna cosa més que l’embolica que fa fort. Quan el líder de la dreta encara no havia fet el dol pel seu fracàs en les eleccions generals, el president Sánchez va descol·locar el personal amb la proposta d’una llei d’amnistia per als encausats del procés independentista. Feijóo, a qui el ressentiment li impedeix de veure altra cosa que el malvat Sánchez, i que va de corcoll darrere seu, va fer de l’amnistia la gran traïció del president als espanyols, apel·lant a la retòrica patriòtica que, tal com estan les coses, envalenteix Vox i té menys atractiu del que semblava per al vot moderat. L’amnistia ha fet camí sense alterar les masses. I cada dia que passa es fa més manifest que l’opinió pública la tenia bastant assumida, i que l’efecte pacificador en què confiava el president Sánchez tenia fonament. Més encara coincidint en un moment en què els mateixos partits independentistes ja han elaborat psicològicament la crisi del 2017 i han abaixat el llistó d’exigències al mateix ritme amb què han reobert l’economia de les petites (o grans) diferències entre ells. Els esforços de Feijóo per disparar contra l’amnistia ja només eren foc d’encenalls.
En aquest escenari, de cop s’han produït dos fets rellevants. Soc molt descregut respecte de les teories conspiratives (que, generalment, són relats que només expressen la impotència dels que les abonen) i prefereixo, per tant, creure en el factor coincidència, que no forçosament ha de ser pura casualitat. El fet és que el cas Ábalos –que està desvelant indicis inquietants per a Sánchez i el seu partit (i qui sap si més enllà i tot)– ha il·luminat Feijóo i li ha fet creure que la corrupció podia ser una carta més efectiva en el seu combat que no pas l’amnistia.
Però, ai las, just quan esclatava aquesta nova tempestat, el Tribunal Suprem ha fet seves les fantasies del jutge García-Castellón i apunta indicis de terrorisme en Puigdemont, presumpte comandament ocult de Tsunami, just quan semblava que l’amnistia estava a punt de passar l’aprovació del Congrés dels Diputats. Caurà Junts en la trampa?
El tercer poder de l’Estat entra en escena amb un gest a la vegada corporatiu i polític. Defensa d’un jutge amb imatge d’extravagant i irrupció amenaçadora per a l’independentisme quan s’obrien vies de conciliació. Amb un efecte inquietant: una banalització del terrorisme que apunta directament a una limitació del dret de manifestació. ¿Pur gest corporatiu o voluntat de frenar els intents de pacificació?
