Ara que ja ha passat una mica de moda el debat sobre si s’ha de deixar la xarxa X perquè Elon Musk és Elon Musk i la xarxa és un vesper de bots i depravats, encara no he trobat una resposta i només m’he dit "ves on et porti el cor", que és també el títol d’una novel·la de la italiana Susanna Tamaro que es va fer molt famosa als anys 90 i que era una carta de comiat d’una àvia cap a la seva neta. Malgrat el títol carrincló, ens va agradar. No hi he tornat per si de cas. Però fujo d’estudi. Encara que no és per atzar que parlo dels anys 90. El tema és que després de llegir articles i escoltar arguments de persones que respecto, i malgrat tot o el poc raciocini de què soc capaç, he arribat a la conclusió que l’únic que ha passat és que les xarxes s’han desemmascarat del tot i que tant és si les dirigeix un filonazi o un filoimbècil, perquè al final estem enganxats a una xarxa molt més gran de la qual és convenient, i força cert, assegurar que no tenim escapatòria. Teixides per aranyes poderoses, però sobretot superbes i vulgars, busquem arguments per quedar-nos o per marxar d’aquestes xarxes perquè ja no són el que eren. Però les xarxes socials són el que eren i, si voleu, una mica pitjor. Un estudi de la Universitat de Califòrnia ha conclòs que els discursos d’odi a X han augmentat un 50% des que Elon Musk n’és el propietari. I afegeixo que Elon Musk, a part d’aixecar el braç, exposa un dels seus fills petits a tot el món i, a més, a la criatura li ha posat nom de robot, X Æ A-Xii. Què fa la protecció de menors? Piulades? En fi, tornem a les xarxes, perquè ara que sabem tot el mal que fan, també els hem de reconèixer la seva capacitat perquè denúncies d’injustícies es facin virals i hagi canviat alguna cosa al món, per petita que sigui. S’ha ampliat el ventall de veus i de llengües. I sí, l’odi ha fet forat. Sempre fa forat, el desgraciat. Com les addicions. I en parlem perquè costa deixar-les.
Els responsables de les tecnològiques són individus de principis dubtosos, entre masclistes i masclistes, i defensors de la ideologia de la butxaca pròpia, com tantes altres persones que no són responsables de res. Si haguéssim de fer o desfer en funció de quina és l’ètica d’una empresa o d’una altra disminuiria molt el consum, els diners tornarien a les rajoles i els mòbils serien cosa de quatre. ¿Té sentit marxar de X i quedar-se a Instagram, amb un senyor que té problemes amb els mugrons de les dones i que s’adapta als canvis polítics mentre no el facin canviar de samarreta? ¿Té sentit seguir-nos i no parlar-nos?
Quan la IA entri en ple funcionament, les persones tornarem a ser només persones, i el debat sobre les xarxes esdevindrà antic i ridícul. És el que té avançar tan de pressa. Quan una piconadora t’està aixafant tots els records analògics, en ve una altra que ja t’aixafa els digitals. Com les xarxes, nosaltres també ens fem grans. Als anys 90 anàvem on ens portava el cor, o l’alcohol o les drogues, però no un vídeo viral. El ritme analògic era molt més lent que el digital. Esperar el revelatge de fotografies. Buscar el destí en un mapa de paper. Els insults només es rebien pel carrer. Som al primer terç del segle XXI. Triem donar explicacions i no cal. De la mateixa manera que, a vegades, quan t’han enxampat amb un discurs detestable, és molt pitjor justificar-te que haver opinat segons què. És curiós com en una era tan aparentment avançada fer el ridícul encara guanyi a reconèixer els errors. Això podria ser una piulada. Però encara no sé si marxar o quedar-me.
