Codis d’ètica: per a què?
Des de fa temps, dedico una part de la meva activitat professional a elaborar codis d’ètica i guies de bones pràctiques per a tota mena d’organitzacions públiques, privades, educatives, sanitàries, socials, esportives i també polítiques. Aquesta fal·lera pels codis d’ètica i les guies de bones pràctiques és un fenomen que ens fa pensar als que ens dediquem professionalment a l’ètica aplicada a les organitzacions i a les professions. Mai no hauríem imaginat que seríem tan sol·licitats per tota mena d’institucions.
Algunes organitzacions tenen ben definits els seus valors corporatius, però no dediquen prou temps ni recursos a pensar com traduir o irradiar aquests valors que les defineixen dins i fora de l’organització. Aquestes organitzacions ens demanen que les ajudem a traduir en bones pràctiques els seus valors, perquè es proposen ser coherents i honestos amb la imatge que projecten de si mateixes al conjunt de la societat. A més a més, cal tenir en compte que emergeix un consumidor que ja no combrega amb rodes de molí i que exigeix a les organitzacions que siguin coherents amb els seus valors corporatius.
En el Dia Mundial Contra la Corrupció no és forassenyat preguntar-se si de veres serveixen per a alguna cosa aquest tipus de textos, si tenen alguna utilitat i, sobretot, si poden realment ser antídots contra la corrupció, la prevaricació i les males pràctiques institucionals. La realitat és tossuda i ens mostra d’una manera inequívoca que codis d’ètica ben definits i aprovats pels consells d’administració d’organitzacions econòmiques, socials i polítiques no han servit ni poc ni gaire per tallar d’arrel la corrupció, les males pràctiques, l’extorsió o el nepotisme. Podríem citar un rosari de noms d’empreses, d’ONGs i de partits polítics amb codis d’ètica o manuals de conducta que han traït sistemàticament els seus valors corporatius.
Amb tot, segueixo pensant que un codi d’ètica, degudament realitzat, amb una metodologia participativa que impliqui tots els agents de l’organització, té sentit i utilitat si, després, va acompanyat del que s’anomena una auditoria ètica. Moltes organitzacions sol·liciten un codi d’ètica, però, de fet, el que volen és una neteja de cutis, una intervenció cosmètica, perquè el que persegueixen és únicament millorar la seva imatge pública, però no estan gens disposades a canviar els processos interns, a millorar les condicions de treball, a desenvolupar polítiques d’equitat, ni a prendre mesures a favor de la conciliació i de l’ecosensibilitat.
Altres organitzacions, en canvi, desitgen realment marcar un terreny de joc, identificar uns mínims deures ètics exigibles a tots els membres que la integren, potenciar una cultura global de la transparència i de l’honestedat, i elaboren codis d’ètica amb la finalitat de potenciar les bones pràctiques que tenen lloc en l’organització i, a la vegada, extingir les males pràctiques que s’hi repeteixen de manera inercial. Amb un codi d’ètica no n’hi ha prou, perquè cal auditar, és a dir, fer el seguiment i l’anàlisi de les mesures concretes que adopta l’organització per fer realitat els valors corporatius, perquè aquell codi no es converteixi en paper mullat.
En molts països de més qualitat ètica que el nostre, hi ha auditories ètiques de les organitzacions fetes per agències imparcials i independents que avaluen periòdicament el grau de coneixement dels valors corporatius d’una organització i, a la vegada, la fidelitat al codi d’ètica aprovat per la cúpula de l’organització. És el cas, per exemple, de Suècia i de Dinamarca. El ciutadà està atent a aquests barems a l’hora d’establir relacions amb una organització o altra, perquè a l’hora de pagar un servei no solament cerca eficàcia, velocitat i rendibilitat, sinó també que sigui beneficiós a nivell social, ecològic i cultural. Per poder saber si el producte que es compra és responsable socialment, el ciutadà ha de conèixer la traçabilitat del producte realitzat i seguir com s’ha fet, on s’ha fet i com s’ha traslladat fins al taulell.
Està reiteradament demostrat en la bibliografia especialitzada que les organitzacions ètiques generen confiança i credibilitat en els seus grups d’interès i això fa que tinguin bona reputació i els fa ampliar les seves quotes de mercat, mentre que les que han corromput, prevaricat, mentit o manipulat generen desconfiança, perden tota credibilitat social i, de retruc, mercat. Ningú no es fia del qui no té paraula.
El drama rau en el cinisme. El cinisme transforma l’ètica en cosmètica, perquè l’únic que persegueix el cínic és el poder. L’ètica esdevé un instrument al servei d’aquest poder. El problema és desemmascarar el cinisme, perquè un bon cínic és un comediant que fa tan bé el seu paper que sembla realment que cregui en els valors de l’ètica.
Les organitzacions que es governen des de criteris ètics no solament creen confiança en els agents exteriors, sinó que fidelitzen els membres que les integren. Quan les persones se senten justament reconegudes, quan es respecta el propi camp competencial, quan es desenvolupen polítiques de conciliació i de flexibilitat i es fomenta el bon tracte, els membres prefereixen romandre en l’organització i senten orgull de la pertinença. La crisi monumental de confiança que pateixen algunes organitzacions en el nostre país, especialment les polítiques, exigeix una decidida aposta per l’ètica, perquè és l’únic camí per recuperar la credibilitat perduda.
