El problema de mentir sempre és que s’acaba perdent el sentit de la realitat. El problema de sortir sempre victoriós mentint és que s’acaba per sucumbir a la pròpia arrogància. És el que li va passar dijous passat a Isabel Díaz-Ayuso a l’Assemblea de Madrid, quan, responent preguntes de Manuela Bergerot, portaveu de Més Madrid, va admetre implícitament haver decidit no traslladar als hospitals els ancians malalts de les residències geriàtriques durant els mesos de març i abril de 2020, l’onada més letal de contagis per coronavirus. El PP sempre havia negat que s’haguessin aplicat els protocols que van dur a la mort de 7.291 persones als geriàtrics de Madrid (segons informacions publicades pel diari InfoLibre, no desmentides per ningú). Però l’encesa al·locució d’Ayuso a l’Assemblea de Madrid (una institució on ja es comporta com si fos propietat seva) va deixar en evidència que aquests protocols es van aplicar. Ayuso va viure el seu “per descomptat que vaig ordenar el codi vermell”, la frase que cridava, enfurismat i prepotent, Jack Nicholson al film Alguns homes bons.
“Quan una persona gran estava greument malalta amb el covid, amb la càrrega viral que hi havia aleshores, no se salvava enlloc”. Aquestes van ser les paraules literals d’Ayuso, pronunciades enmig d’un xivarri demencial de crits, xiulets, cops de taló contra el terra i cops de mà plana damunt els escons. El resum que se n’ha fet popularment és “total, s’haurien mort igual”, que és just el que volien dir les paraules de la presidenta de la Comunitat de Madrid. Coneixent el to, les maneres i les intencions del personatge i del seu entorn, no és que siguin del tot sorprenents.
Sí que són d’una gravetat insòlita. Amb elles, Isabel Díaz-Ayuso ha passat un llindar que la situa més enllà de l’àmbit de la postveritat i els fets alternatius en què es mou habitualment. S’ha situat en un punt de deixadesa ètica en què li sembla correcte que les persones (tant se val si són ancians o joves, com si això fos rellevant), quan estan greument malalts, morin de dolor i asfíxia, en solitud, menjats per l’angoixa i la tristor. Això no tan sols dona una idea de la seva consistència ètica, sinó també del seu menyspreu per la sanitat pública i pel deure que tenen metges i infermeres d’auxiliar el malalt, molt en particular en el seu moment més difícil, que és el de la mort. Són paraules que la invaliden no tan sols com a governant, sinó també com a persona. I per descomptat, mostren que Isabel Díaz Ayuso no està en condicions d’assumir responsabilitats públiques. Sense exagerar gens, és un perill per als ciutadans.
Són paraules que possiblement constitueixen delicte d’odi, perquè van dirigides a un col·lectiu vulnerable (aquest sí, i no la policia). Sorprèn que la Fiscalia no actuï d’ofici contra ella. També, que l’escàndol dins la ciutadania no hagi estat molt més gran. Per a molts, i això és el pitjor, aquesta monstruositat verbal deu ser una expressió de fermesa.
