El febrer del 2017 vaig assistir al judici per la consulta del 9-N del 2014, i em va quedar gravada una pregunta que li va formular el fiscal a l’alcaldessa de Vilanant (Alt Empordà), que havia obert un edifici municipal perquè fes de punt de participació: “¿Recorda qui li va portar les urnes, les paperetes, els bolígrafs o els formularis”? La pregunta buscava provar el vincle entre la compra del material de papereria i el president de la Generalitat i els seus consellers, asseguts al banc dels acusats. Ben bé semblava que estaven preguntant per armes de destrucció massiva.
Dos anys i mig més tard, quan milers de persones van manifestar-se davant la seu d’Economia, els constructors del relat van fer servir fins a gastar-la la paraula tumult, perquè aquest substantiu connectava directament la manifestació amb el delicte de sedició. Un any i mig més tard, el Suprem va acusar els presos polítics per rebel·lió, una qualificació tan exagerada que ni el mateix president del tribunal es va atrevir a mantenir a l’hora de redactar la sentència.
Ara el govern del PSOE diu que deroga el delicte de sedició mentre calculem les conseqüències penals que tindrà per al dret a la manifestació el nou delicte de desordres públics agreujats i el PP anuncia que introduirà el delicte de convocatòria il·legal de referèndum quan torni a governar.
Van passant els anys i el fons de la qüestió i el missatge que arriba des de l’Estat és el mateix: tractar Catalunya (la voluntat dels seus electors, però també la seva pròpia llengua o el seu esforç fiscal) com una font amenaçadora de conflictes constitucionals que pot derivar en un problema d’ordre públic pel qual el Codi Penal ha d’estar actualitzat. Per això la política és tan escassa i la intimidació judicial i el soroll polític i mediàtic tan abundants.
