Codi amb llacunes infamants per la dona (1927)
Peces històriques
De l’article de Maria Luz Morales Godoy (A Corunya, 1889-Barcelona, 1980) publicat a La Vanguardia (15-VI-1927). Traducció pròpia. Enguany s’escau el 135è aniversari del naixement d’aquesta pionera d’un periodisme cultural que incloïa les crítiques de literatura, teatre i cinema, especialitats en les quals va excel·lir. Va ser aquí la primera directora d’un diari: La Vanguardia en els primers mesos de la guerra espanyola. Avui és el Dia Mundial de les Dones.
Un dia va dir Concepción Arenal [escriptora, feminista pionera (Ferrol, 1820-Vigo, 1893)]: “Quan se sap què passa a les presons, hospitals, manicomis, hospicis, borderies; quan veiem milers de nens preparant-se per al vici i el crim en la mendicitat, i cruelment maltractats si no porten el mínim d’almoina que els seus botxins els exigeixen; quan es comparen preus d’habitatge i queviures amb jornals; quan es veu el cúmul aclaparador de dolors no consolats, de mals als quals no es busca remei, cal preguntar: On són les dones?” On són les dones! A través dels anys no han faltat clares veus femenines que, de manera aïllada, han contestat amb coratge al valerós crit –quasi un repte– d’angoixa i retret. Abans i després d’Arenal, Florencia Nightingale, Herriette Beecher Ston, Josefina Butler, Francesca Bonnemaison de Verdaguer, les nostres anònimes infermeres d’Àfrica i –per què no?– la mateixa Mistress Pankhurts, clamaren amb les seves obres: “La dona és aquí!”. I el ressò d’aquest crit –la tasca, l’obra femenina– va ser fecund, malgrat la seva forçada limitació. [...] L’any 1926, un grup de dones de bona voluntat, de criteri ampli i consciència sana, mares i mullers la majoria, entusiastes del bé, però no desconeixedores del mal, es va reunir aquí, a la nostra terra, sense estridències de mal gust ni escarafalls vanitosos, per respondre col·lectivament i amb la més gran eficàcia possible al crit –punyent i ressonant encara– d’Arenal. Sense cap afany de lluïment personal, aquest grup de dones va anomenar-se Comitè Femení de Millores Socials. Sense estatge on reunir-se i sense donar-se la més mínima importància el Comitè es va llançar a actuar arreu: al carrer, a la càtedra, als periòdics. D’entrada va publicar un manifest: “Heus aquí les dones” –vaig entendre que deia entre línies aquell text breu, concís, just i assenyat–. No ens importen els honors polítics ni ens entretindrem a trencar vidres i quadres de museu per demanar el vote for women, com la dissortada Mistress Pankhurst [líder sufragista (Manchester, 1858-Hampstead, 1928)] i la seva gent. Però volem que la influència –directa o indirecta, tant se val– de la nostra bona voluntat pesi d’alguna manera sobre el complicat engranatge social: volem alleujar ni que sigui amb un granet de sorra la muntanya de patiment que tants innocents i tants indefensos duen a l’esquena; volem vigilar, assegurar-nos, comprovar amb els nostres ulls, amb els nostres sentits, amb la nostra intel·ligència, com els gèlids hospicis es transformen en cases maternals –no només de nom, sinó d’esperit abans que res–; com a les presons bufa més vent de regeneració que no pas de venjança; com als hospitals es dona medicina eficaç al malalt, brou substanciós al convalescent i amor i paciència a tots; com es redistribueix com cal el treball a la dona, es respecta la seva integritat i es protegeix la maternitat; com s’aparta el nen del vici i de la ignorància i se’l mena pels camins de la religió i de la cultura; com a les escoles es glorifica abans la pau que no pas la guerra; com, en fi... Mes, per encaminar-nos vers tot això, cal revestir-nos de la màxima dignitat. Per la qual cosa és indispensable omplir algunes llacunes, vertaderament infamants per a les dones, que encara queden en el Codi Civil espanyol. [...]
