El cas destapat per l'ARA sobre l'anomenada llicència d'edat, és a dir, el mecanisme legal pel qual hi ha funcionaris del Parlament que continuen cobrant els seus emoluments (de vegades ben elevats) sense necessitat de fer la feina, ni tan sols d'anar-hi presencialment, no deixa de ser una variant diguem-ne reglamentada i institucionalitzada de la figura del penques de tota la vida. Les explicacions donades fins ara, justificant la mesura d'instituir aquesta “llicència d'edat” pel context de l'any 2008, o bé amb el propòsit de rejovenir la plantilla funcionarial, no són ni suficients ni vàlides. Instituir un privilegi tan clarament contrari a qualsevol idea d'equilibri i justícia social no és acceptable ni tan sols en una situació econòmica favorable (que tampoc no ho era tant: en aquell moment potser molts no sabíem què ens venia al damunt, però 2008 és l'any de l'inici de la gran crisi econòmica i financera). I per altra banda, el funcionariat difícilment es rejovenirà si aquests funcionaris prejubilats de luxe continuen ocupant les seves places.
Allò que afegeix un punt més d'escàndol és el fet que això no tan sols es fixés en el seu moment sinó que s'hagi anat mantenint al llarg dels anys per pura inèrcia, amb la unanimitat acrítica amb què se signen tants i tants papers (en aquest sentit, recorda un cas com el del Palau de la Música: els comptes de Millet es presentaven cada any davant de les administracions, però es donaven per bons sense llegir-los). Tret d'aquest aspecte, la feta dels funcionaris del Parlament s'assembla massa al vell “cobrar per no anar-hi”, frase amb què –a Mallorca, si més no– s'ha denominat la corrua d'endollats i estómacs agraïts que els partits polítics acostumen a generar en el seu vessant d'agència de col·locació. ¿Que el fill d'en Pepet és un soca que no saben què fer-ne? Cap problema, si en Pepet és dels nostres (i, preferentment, la dona d'en Pepet, i el mateix fill soca, també ho són). D'aquí ve una altra expressió famosa: “tenir el carnet” (de tal partit polític o tal altre, s'entén). I d'aquí venen també els abusos que s'han arribat a cometre amb l'assignació de llocs de feina a l'espai públic, tant si són càrrecs de confiança de lliure designació (l'assessor és una figura especialment denigrada, però n'hi ha d'altres, esclar) com si són places contractades i/o guanyades per oposició (no sempre els concursos són la solució per garantir la transparència).
El rerefons de la qüestió és que les administracions espanyoles (també la catalana) arrosseguen en democràcia un llastre de corrupció heretat de la dictadura. Quan no parlem de corrupció, sinó (com en el cas del Parlament) d'una mala pràctica reglamentada i consentida (per deixadesa, o pel motiu que sigui) tampoc no fem cap favor a la funció pública ni a la classe política. Es dona força d'aquesta manera a la idea que tots són iguals, que no hi ha un pam de net, i als discursos i a les actituds populistes que prometen mà dura contra aquests fets, mentre els qui ho prometen es financen ningú sap massa bé com.
