El cobejat càrrec d’exministre
Ja som a les portes de Nadal, i la data m’ha fet recordar que, al segle XIX, dels càrrecs oficials se’n deia "el torró". Dolça bicoca. Segueixen sent cobejades, les prelatures públiques, però no tant. Avui la corrupció ja no té les proporcions mítiques i sistèmiques de l’Espanya i la Catalunya d’antany, i a més la carregosa exposició mediàtica és infinitament superior. De manera que ara els qui han tastat el poder, quan de debò en gaudeixen és... un cop pleguen. Amb la seva fina ironia, l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte va escriure fa anys que "ser ministre és el primer pas per arribar a ser exministre".
Els ministres, els consellers, els regidors, ja se sap, es troben amb una maquinària administrativa que és com un transatlàntic, difícil de fer-li canviar el rumb. Manen els alts funcionaris, tal com retratava amb humor la mítica sèrie de la BBC Sí, ministre. Manegues un pressupost que et ve donat i que en bona part ja està gastat abans de començar. Poder? Sovint consisteix en posar algun accent, en fer gestos... En fi, la majoria pleguen (o els pleguen) alliberats de tanta cotilla.
L’admirat Joan Majó fa dècades que es presenta feliçment com a exministre d’Indústria, un despatx governamental per on, per cert, han passat uns quants catalans. És sabut que Madrid té poca tendència a cridar naturals del Principat. Ara mateix, el govern de Sánchez, tot i ser el més procliu a la plurinacionalitat des dels inicis de la democràcia, és, si ens atenim als seus membres, dels més madrilenys de les últimes dècades. Pel que fa als catalans, no ha trencat la tendència. Si en algun terreny se’ns valora mínimament és en assumptes econòmics: diners, números, treball, riquesa. I una miqueta de cultura, com bé va tastar Solé Tura i recentment l’efímer Iceta, que ha complert amb celeritat l’objectiu fixat per Ainaud: ja és exministre. I cap a París falta gent.
Avui tenim l'Urtasun a Cultura i l’exalcalde Hereu a Indústria. Hereu suma, doncs, un altre ex al seu currículum, i emula així Narcís Serra, que va passar de la capital catalana a fer quadrar els militars. Colau, en canvi, ha renunciat a ser un dia exministra. De moment. És jove i la política dona moltes voltes. Seguint la tradició, no es pot descartar que Collboni acabi, tard o d'hora, en una poltrona del consell de ministres, que és el lloc natural dels qui són professionals d’un partit amb el centre de gravetat a Madrid. O dels que, com deia Cambó (també exministre per doble partida), creuen en "Catalunya i l’Espanya gran". El PSC d’ara, que es mou bé en els cercles lobístics, segurament és el més cambonià de la història, i no només en termes nacionals. L’exministre Salvador Illa, home d’ordre, ho té clar. Per molt que el poder tingui evidents limitacions, el poder és el poder. La seva actual aspiració? Arribar a ser expresident de la Generalitat.
Si mirem enrere, al XIX els primers futurs exministres catalans van ser-ho d’Hisenda: Antoni Barata (1821) i Pere Surrà i Rul (1841). I després Jacint Feliu Domènech i Sastre, que com Serra i Hereu reuneix la doble condició d’exalcalde de Barcelona i ministre: en el seu cas tres vegades amb Isabel II entre 1843 i 1854. Cap d’aquests primers noms decimonònics ha deixat gaire rastre. Després sí que en van venir de rellevants: Pi i Margall va ser ministre de Governació i president, igual que Estanislau Figueras, que va tocar el dos (a París, com l’Iceta) amb aquella cèlebre frase: "Estic fins als collons de tots nosaltres". I, encara a Hisenda, l’injustament poc recordat Laureà Figuerola, creador de la pesseta el 1869. Tots ells van tocar "torró". Podríem seguir amb la llista...
La fortalesa d’una democràcia es pot mesurar també amb el grau de normalització de la condició d’ex. Saber-ne gaudir amb dignitat i una certa discreció. Clarament, els expresidents espanyols ho porten pitjor que els catalans. L’histerisme patriòtic d’Aznar i González és de traca i mocador. I així li va a Espanya. I ens va a tots. Bon Nadal i bons torrons, dels de debò. O aviat haurem de dir bon panettone?