Les coalicions possibles
ACCEPTATS. Andalusia, Múrcia, Madrid, Castella i Lleó. A poc a poc, Vox es va consolidant en el paper de soci possible en coalicions de govern o en part imprescindible d’algunes geometries parlamentàries; normalitza discursos i magnifica debats creats artificialment per després aparèixer com els únics que tenen respostes contundents contra consensos que fa tres dies no es discutien.
La política espanyola ha entrat de ple i sense remordiments en la normalització de l’extrema dreta; un pas més en l’erosió d’un joc democràtic en crisi. Només calia mirar cap a la resta de la Unió Europea per veure l’abast de la transformació política que ha suposat l’última dècada de populisme radical: a França, Alemanya, Escandinàvia, els Països Baixos, Polònia, Hongria, Eslovàquia o Itàlia. Però les mires curtes i els guanys immediats s’acaben imposant.
COORDINATS. Ja no hi ha països immunes a la nova realitat. La dreta cau en el cercle viciós que ja ha anat transformant una part de la democràcia cristiana europea; l’esquerra es frega les mans amb els càlculs electorals de la divisió del vot conservador. L’angoixa econòmica, la discussió de valors culturals, el desafiament a consensos com la necessitat de lluitar contra el canvi climàtic o la violència de gènere, l’explotació de la por a la immigració, el nacionalisme o la nostàlgia de règims passats es combinen a cada país segons convingui.
Un informe de la Comissió Europea assegura que ha detectat “més de 600 grups i pàgines de Facebook que operen a França, Alemanya, Itàlia, el Regne Unit, Polònia i Espanya per difondre desinformació i discursos d’odi, o que han utilitzat perfils falsos per augmentar artificialment” la difusió dels continguts o de les webs que els són afins ideològicament.
CONSOLIDATS. El politòleg Cas Mudde, expert en populismes, explica com en les dues últimes dècades del segle XX Europa va experimentar una “tercera onada” de partits d’extrema dreta de postguerra que han aconseguit convertir-se en un desafiament real a les forces tradicionals, gràcies a la fragmentació cada cop més profunda del sistema polític. Cada cop són més, però més heterogenis. Responen a impulsos comuns, com l’agressivitat contra la immigració o la crítica a la doctrina del “políticament correcte” però també carreguen contra els diferents “enemics locals”.
Hi ha un populisme ultra que ha nascut de la radicalització del conservadorisme clàssic, que, al seu torn, es radicalitza també per intentar pescar votants a base de copiar agendes i discursos. I és en aquest context que la política del conflicte permanent va arrelant, amb la seva idea binària del món, amb el desgast de l’adversari com a única estratègia i amb el discurs de l’odi com a motor polític.
El mateix Cas Mudde reconeixia després de les últimes eleccions generals espanyoles que l’èxit de Vox es devia, en gran part, a “la desproporcionada atenció mediàtica que es va dedicar a Santiago Abascal” i a “l’ajuda” inestimable del PP i Ciutadans, que en un festeig permanent han accelerat el procés de normalització de l’extrema dreta.
Des de les forces marginals que fa dues dècades arrossegaven el vot de protesta a la vella Europa fins a les coalicions acceptables d’avui en dia, l’extrema dreta ha fet un llarg recorregut arreu de la Unió Europea, que no hauria estat possible sense la contribució dels partits tradicionals.