El Club-Estat

Com que no hi ha manera d’ignorar l’elefant blanc que dissabte a la nit va entrar a l’habitació, mirem-lo de cara.

En primer lloc, l’elefant ja fa temps que va repartint trompades semblants. Si hi ha una característica que li he vist des de fa més de 50 anys és la del tot per la victòria. Tot és tot, surt al camp amb la determinació que li correspon la victòria pel civil o pel militar, amb els peus o amb els colzes.

Ja dominava la narrativa quan no existia el concepte, i el seus defenses reclamaven automàticament fora de joc amb la mà aixecada quan els marcaven un gol.

I en el darrer quart de segle ha perfeccionat aquest esperit fins a convertir-se en un especialista del càlcul de la relació entre l’esforç que cal fer i el temps que queda per aconseguir l’objectiu. I afina tant, que a les semis contra el City vaig estar més tranquil amb el 0-0 que amb el 0-1.

I llavors, esclar, com més vegades ha guanyat partits que estaven perduts al temps de descompte, com més cops ha guanyat xutant a porteria la meitat que el rival, com més els ha salvat el porter, i com més temporades ha acabat guanyant títols que al gener semblaven impossibles a causa de la pobresa del seu joc, més pesa la samarreta, més li tremolen les cames a l’equip contrari i més viu cada competició en un cercle guanyador.

En temps de pèrdua de valors, el Madrid cus la memòria històrica. L’any 1968 Santiago Bernabéu va dir que li agradava Catalunya malgrat els catalans. El 2022, en la campanya electoral d’Andalusia, Vox proposa, com a primer punt del seu programa, “suspendre l’autonomia catalana”.