La modernitat espaterrant de Jane Austen

Els admiradors de Jane Austen mai no podrem agrair prou a les editores Blanca Pujals i Isabel Monsó que tinguessin la idea i l’ànim de tirar endavant el Club Victòria de Viena Edicions, que reuneix les millors novel·les clàssiques angleses. Una edició tan bonica, amb traduccions excel·lents, convida a llegir, però també a rellegir.  Amb alguns d’aquests llibres –que ja coneixia– m’ha passat que els començo a fullejar amb la intenció de no arribar al final i, sense adonar-me’n, em torno a sentir subjugada pel text i no puc desenganxar-me’n fins a arribar a l’última pàgina.

L’última publicació de la col·lecció, L’abadia de Northanger, era potser l’única novel·la de Jane Austen que encara no havia llegit. I fer-ho ha renovat el meu enamorament per aquesta autora i fins i tot m’ha donat arguments per defensar-la apassionadament davant dels seus detractors –que n’hi ha: el gran Mark Twain sense anar més lluny.

L’abadia de Northanger va ser publicada pòstumament i, segons diuen els estudiosos, és una sàtira de les novel·les gòtiques d’Ann Radcliffe, molt populars a l’Anglaterra de l’època.

Però, llegint-lo, també hi he descobert altres ingredients. Per exemple, una defensa apassionada del gènere de la novel·la, feta amb l’inevitable toc irònic d’Austen. Després de criticar l’esnobisme de les opinions habituals al seu entorn: “Rares vegades obro una novel·la” o “Està bastant bé per ser una novel·la”, Jane Austen defensa així el gènere: “És una obra en la qual es posen de manifest els més grans poders de la imaginació, en la qual el més profund coneixement de la naturalesa humana, la més feliç descripció de les seves variants, les més vives efusions de l’enginy i de l’humor, són transmesos al món en el llenguatge més acurat”. 

També hi he trobat una definició de manual d’això que ara en diuen mansplaining. La protagonista, Catherine, es lamenta en veu alta de la seva falta de coneixements i manifesta que donaria qualsevol cosa per saber dibuixar. “I ell li va donar de seguida una conferència sobre l’art de la pintura, i les seves instruccions foren tan clares que la Catherine de seguida va començar a descobrir la bellesa...” Més endavant, el mateix personatge, Henry, diu “em disgusten les persones del meu sexe que desdenyen de vegades baixar una mica per posar-se al nivell de les dones”.

Cap al final de la novel·la, topem amb un episodi que trobo d’una gran modernitat. Austen està a punt de descriure l’arribada de l’heroïna al seu poble natal. Sortint de la narració i deixant-nos sentir la seva pròpia veu, la de l’escriptora, admet que “és un esdeveniment en què bé pot adelitar-se la ploma d’un escriptor”. Seguim llegint la veu de l’escriptora: “Però l’afer de què m’ocupo és d’una altra índole; jo faig retornar la meva heroïna a la seva llar en soledat i sumida en la pena, i cap alegria d’esperit no em predisposa a ser minuciosa en les descripcions [...]. Per consegüent, el seu descens serà ràpid i sense cerimònies”.

És d’una modernitat espaterrant, si tenim en compte que estem llegint una novel·la de l’any 1818. Per tot plegat, llarga vida al Club Victòria!