Escrivia l’any passat que unitat és una paraula enlluernadora, i que potser ens tornarà a enlluernar si PP i Vox arriben al poder. Mentrestant, Joan Tardà ha publicat un article proposant un viratge estratègic d’ERC per tal que esdevingui un partit “no exclusivament independentista”, que apel·li a les esquerres que defensen l’autodeterminació per tal de representar millor la pluralitat del país. No cal dir que a Tardà li han dit de tot els patriotes de sempre. Aquests atacs ens poden fer empatitzar amb ell i amb qualsevol que és prou lliure per enfrontar-se als que practiquen el que Ferran Sáez anomena “l’heretgia per aclamació”. Però això no vol dir que no puguem veure punts febles en la seva aposta. El principal és que una aliança d’aquesta mena dificulta tota mena de col·laboració d’ERC amb Junts, que és un aliat indispensable per aconseguir avenços en un sentit sobiranista. Si realment es crea un tercer espai d’esquerra “autodeterminista” (com l’anomena Tardà), aquest espai ha de ser capaç de cooperar amb el PSC i Junts quan sigui útil, i enfrontar-s’hi també quan convingui. Malgrat tot, com vaig escriure també fa una setmana, sumar escons és molt més fàcil que sumar vots, i no és descartable que una opció electoral unitària de l’esquerra “autodeterminista” sumés sufragis, però també en dispersés, com ja li va passar el 2015 a la candidatura de Junts pel Sí.
En qualsevol cas, estem parlant de la closca de l’ou, i no del rovell. La política catalana és volàtil, ciclotímica, pateix un dèficit crònic de poder i (ara també) d’iniciativa. On ens juguem les garrofes és en l’àmbit personal i social. Llegiu el darrer discurs que ha fet Xavier Antich, president d’Òmnium, dirigit als socis de l’entitat. És un discurs sense apel·lacions als partits, dirigit directament als ciutadans, com a actors principals de la nova etapa. Parla de construir un nosaltres, un “nosaltres inclusiu”, és a dir, obert a tothom, però amb la llengua com a principal eix vertebrador de la nació catalana. Hi diu una altra cosa important, i és que aquest repte “no pot esperar quatre anys” sinó que s’ha d’entomar ara mateix. És a dir, que no ha de ser la política ni la dinàmica electoral la que ha de marcar el ritme.
És cert que una part de la feina l’ha de fer el Govern (per exemple, atendre els centenars de milers de persones que esperen plaça per aprendre català), però també és evident que la Generalitat té com a objectiu mantenir-nos en l’atonia i no fer res que posi en problemes el PSOE. Per tant, som nosaltres els que hem de construir un nosaltres més ampli, tant des de la fermesa individual com des del compromís col·lectiu, que en el nostre país, per sort, cristal·litza de forma constant en forma de teixit associatiu, emprenedoria i sentit comunitari. Catalunya ja és, de manera irreversible, un territori pluricultural, però el català com a llengua, i com a adjectiu, competeix en aquest terreny de joc a un bon nivell, en tots els àmbits, i és, per història i per vitalitat, el punt d’ancoratge al territori que tots els catalans necessiten, amb independència del seu origen.
Per a aquest 2025, el meu desig és que aquest rovell de l’ou s’enforteixi, que tregui el país dels despatxos i el converteixi en quelcom que es viu i es respira; que doni un sentit més humà i més vivencial als termes unitat i sobiranies. I que quan els partits catalans pensin a assemblar-se més a la gent, s’adonin que el que realment els falta per aconseguir-ho és la fe en Catalunya i la generositat per fer-ne un nosaltres imbatible.
