Clima d'odi

Estaven realment sorpresos quan van sentir per primer cop la terrible notícia de la matança a Arizona? O estaven, en certa manera, esperant que passés una atrocitat d'aquesta mena?

A mi m'han d'ubicar en el segon grup. He patit una mena de dolor i tensió a l'estómac des dels últims compassos de la campanya electoral del 2008. Em feia recordar l'augment de l'odi polític després de l'elecció de Bill Clinton com a president dels Estats Units el 1992 -una tensió que van culminar els atemptats a la ciutat d'Oklahoma.

I es podia veure, només seguint els mítings de campanya del 2008 del tàndem republicà McCain-Palin, que la desgràcia tornaria a passar. El departament de Seguretat Nacional del govern va arribar a la mateixa conclusió: a l'abril del 2009, un informe intern va advertir que els extremistes de dretes estaven a l'alça, amb un potencial de creixement violent.

Els sectors conservadors van denunciar aquest informe. Però el cert és que s'ha produït un increment de les amenaces i el vandalisme dirigit a polítics elegits, incloent-hi el jutge John Roll, que va ser assassinat a l'atac de dissabte, i la congressista demòcrata Gabrielle Giffords. Un d'aquests dies, semblava que algú estava destinat a portar aquesta violència a un altre nivell. Finalment, algú ho ha fet.

És cert que l'assassí d'Arizona havia tingut problemes mentals. Però això no vol dir que la seva acció pugui o hagi de ser tractada com un fet aïllat que no té res a veure amb el clima nacional present. La primavera passada el diari online Politico va informar d'un augment d'un 300% de les amenaces contra membres del Congrés. Cert nombre de persones que havien estat identificades com a autors d'aquestes amenaces tenien un historial com a malalts mentals, tot i que hi ha alguna cosa respecte a la situació actual dels Estats Units que causa més pertorbació entre la societat que en casos passats i que força que la gent expressi la seva inestabilitat mental amenaçant o fins i tot implicant-se en violència política. I no hi ha gaires dubtes per saber què ha canviat. I això que ha canviat no és altra cosa que, com va dir Clarence Dupnik, el xèrif responsable d'investigar el tiroteig d'Arizona, "la retòrica virulenta que sentim dia sí dia també per part de gent en el món de la ràdio i alguns personatges de la televisió".

La vasta majoria dels que escolten aquesta retòrica enverinada s'aturen abans d'arribar a la violència, però alguns, de manera inevitable, creuen la línia.

És important ser clar aquí respecte la naturalesa d'aquesta malaltia. No es tracta d'una manca general de "civisme", que és l'expressió favorita dels setciències que volen relativitzar els desacords fonamentals de la lluita política. L'educació pot ser una virtut, però hi ha una gran diferència entre comportar-se malament i les crides, explícites o implícites, a la violència; insultar no és el mateix que incitar.

La clau és que en democràcia hi ha espai per a la gent que ridiculitza i denuncia aquells que estan en desacord amb ells. Però no hi ha espai per a aquesta retòrica supressora, per als suggeriments que es fan d'eliminar el contrincant del debat, sigui com sigui.

I és la saturació del nostre discurs polític -sobretot a les emisores de ràdio- amb aquesta retòrica supressora el que hi ha al darrere de la creixent amenaça de la violència.

D'on ve aquesta retòrica enverinada? No ens equivoquem per mirar de ser neutrals: està venint, majoritàriament, de la dreta. Se'm fa difícil d'imaginar un membre demòcrata del Congrés instant els seus membres a estar "armats i perillosos" sense ser marginat pel seu partit; en canvi, el congressista Michele Bachmann va dir exactament això i és una de les estrelles a l'alça del Partit Republicà.

I hi ha un gran contrast en els mitjans. Escoltin Rachel Maddow o Keith Olbermann i rebran moltes valoracions càustiques i mofes contra els republicans. Però no sentiran acudits que parlen de disparar contra membres del govern o de decapitar un periodista del Washington Post . En canvi, si escolten Glenn Beck o Bill O'Reilly es trobaran amb aquest tipus de comentaris.

Per descomptat, les prioritats de Beck i O'Reilly responen a la demanda popular. Els ciutadans d'altres democràcies es poden meravellar de la psicologia americana, de com els esforços de presidents moderadament liberals per ampliar la cobertura de la sanitat pública són confrontats per veus que els acusen de tirans i que animen el poble a resistir amb una lluita armada. És veritat que això passa cada vegada que un demòcrata ocupa la Casa Blanca, i hi ha espai per a qualsevol que vulgui incitar aquest odi. Però malgrat que és odi el que precisament molts volen escoltar, això no excusa aquells que són indulgents amb aquest desig. Haurien de ser ignorats per tota persona decent.

Malauradament, això no ha sigut així: els proveïdors de l'odi han estat tractats amb respecte, fins i tot amb deferència, per l' establishment republicà. Com ha comentat David Frum, l'autor dels discursos de Bush, "al principi, els republicans pensaven que la Fox treballava per a nosaltres i ara hem descobert que nosaltres treballem per a la Fox".

Per tant, ¿la massacre a Arizona farà menys enverinat el nostre discurs polític? Realment depèn dels líders del Partit Republicà. ¿Acceptaran la realitat del que està passant als Estats Units i plantaran cara a aquesta retòrica supressora? ¿O miraran de relativitzar la massacre com un simple acte d'un sonat, i continuar com si no hagués passat res?

Si Arizona dóna peu a una veritable recerca de l'esperit, podria confirmar-se com un moment de canvi. Si no és així, l'atrocitat de dissabte passat serà només el principi.