El 2016 vaig fundar una agència creativa amb seu a Nova York especialitzada en contingut de marca. Com que entre les agències creatives de l’època s’havien posat de moda noms que semblaven de bandes punks, per desgràcia vaig triar The Insurrection. Des de la setmana passada l’únic que ha envellit pitjor que el nom és l’elecció del banc: el Silicon Valley Bank, que ara s’ha convertit en l’exemple més espectacular de fallida bancària des de la crisi financera del 2008. (Vaig perdre breument l’accés als fons de la nostra empresa, però tot ha acabat bé; no eren gran cosa i me’ls ha cobert la Corporació Federal d’Assegurança de Dipòsits.)
Hi ha molt a dir sobre com el banc ha arribat a aquesta situació: fent inversions arriscades i emetent comunicats que, en lloc de donar explicacions, no feien sinó contribuir a l’alarma. Però quan el dilluns 13 al matí vaig clicar per actualitzar el saldo del meu compte, em vaig enrecordar dels prestigiosos inversors de capital de risc que encaminaven les start-ups com la meva al Silicon Valley Bank. Va ser per culpa d’ells que el banc estava tan sobrecarregat de clients de risc, i també van ser ells els que van entrar en pànic davant dels primers rumors de problemes i van aconsellar a les empreses de la seva cartera de clients que fugissin corrents, cosa que va desencadenar el pànic bancari que ho ha enfonsat tot.
El dissabte 11 de març un empresari anomenat Alexander Torrenegra, que era un dipositant del banc en nom de dues empreses, i hi tenia també els seus comptes personals, va explicar a Twitter el que passava. “Dijous, 9 h: En un xat amb més de 200 fundadors d’empreses tecnològiques (la majoria de la badia de San Francisco), es comencen a fer preguntes sobre l’SVB”. “10 h: N’hi ha que suggereixen treure els diners de l’SVB per seguretat. Només s’hi pot sortir guanyant. No s’hi pot perdre res”.
Veiem molt clar com un conjunt de xafarderies compartides per uns quants centenars de directius –tots convençuts que tenen una clarividència excepcional i tots presos del pànic– pot provocar una espiral descontrolada. Però el que va passar en aquest xat és una mostra més del funcionament bàsic d’aquests capitalistes de risc: un pensament grupal que s’estén a una escala de sorprenent magnitud.
Empreses capdavanteres –com Andreessen Horowitz, Sequoia Capital i Kleiner Perkins– sotmeten els candidats a un rigorós procés de selecció per garantir que només els fundadors més sòlids que lideren les companyies més prometedores passen al nivell següent. O això és el que jo, si més no, em pensava. Però el procés de selecció posa un gran èmfasi en l’“adequació a la cultura empresarial”, que és l’argot del sector per expressar si el candidat s’adapta a la cartera d’empreses de la companyia i si està en consonància amb les seves idees sobre com ha de ser l’aspecte i el comportament d’un fundador. La capacitat del candidat per superar aquest procés es considera un bon indicador de l’èxit de l’start-up. Per desgràcia per a les dones i les persones de color, l’adequació a la cultura empresarial se sol plasmar al final en un enginyer blanc amb un títol d’universitat d’elit.
Hi ha mecanismes de selecció més subtils. Per exemple, si els inversors de capital de risc ja formen part de la teva xarxa professional o estan a prop d’entrar-hi. L’argument del sector és que les relacions ajudaran els fundadors a atreure capital, talent i socis. És veritat, però el resultat és una comunitat molt homogènia que fins i tot es retroalimenta, però en la qual resulta difícil de penetrar per als de fora.
Aquesta mena d’insularitat, l’èmfasi en les relacions existents i la confiança en indicadors intangibles de la competència són el que va alimentar el pànic bancari de la setmana passada. Els inversors de capital de risc parteixen de la base que els seus clients recorreran a proveïdors recomanats. En temes d’assessorament jurídic, això vol dir per norma general despatxos d’advocats especialitzats en tecnologia, com Morrison & Foerster o Wilson Sonsini. I pel que fa als bancs, això volia dir el Silicon Valley Bank.
L’SVB, al seu torn, avaluava en part la solvència dels seus clients en funció dels seus finançadors. Com vam veure els meus col·legues i jo, la inversió d’un capitalista de risc et podia obrir la porta a un paquet de serveis en condicions molt favorables, com ara hipoteques d’habitatge per als fundadors d’aquestes start-ups.
Vaig obrir el meu compte al Silicon Valley Bank el 2017, quan vaig tenir una sèrie de reunions amb uns quants capitalistes de risc de primera línia amb l’objectiu de recaptar diners per a una empresa de mitjans digitals. Com tothom que va al Buck’s of Woodside (un dels restaurants preferits per tancar acords en la fase inicial) amb una bona presentació i un somni, vaig intentar anticipar-me als mecanismes de selecció i assegurar-me que superaria la prova. I tot i que no era la primera vegada que fundava una start-up i que havia treballat en empreses tecnològiques i similars, i encara que a més tenia una xarxa de relacions força bona, sospitava que potser per a ells una dona de 40 anys sense títol d’enginyeria no s’ajustava del tot al seu model somiat d’“adequació a la cultura empresarial”. No estava obligada per contracte a treballar amb l’SVB, però com passa amb tantes normes tàcites, era conscient que m’avaluarien segons les opcions que triés.
Ara s’ha esdevingut el desastre, però no veig cap reflexió pública dels membres de la comunitat inversora que van propiciar les condicions de perill i van desencadenar l’allau quan van aconsellar a les empreses de la seva cartera de clients que traguessin tots els diners.
Els presumptes grans genis del Silicon Valley podrien haver optat per mantenir la calma i utilitzar la seva influència per col·laborar amb el banc i ajudar a mantenir l’estabilitat del mercat. Quan la setmana passada l’SVB va revelar les seves pèrdues, estava immers en el procés de reestructurar la seva cartera per incloure-hi valors del Tresor amb venciments a més curt termini, cosa que hauria millorat la situació. Tenia el compromís del General Atlantic –una empresa de primer nivell– de contribuir a apuntalar el seu balanç. El banc estava fent exactament el que calia ateses les circumstàncies, i si els dipositants hi haguessin deixat els seus diners, s’hauria anat estabilitzant mentre la cartera reestructurada esdevenia més rendible.
Però la gent va entrar en pànic. Els capitalistes de risc van triar un camí que va resultar desastrós per al sector: el capital va quedar congelat, els inversors es van espantar i la institució financera es va veure reduïda a cendra. Aleshores van cometre la temeritat d’entrar a les xarxes socials i felicitar-se mútuament per la seva rapidesa de reflexos. Mark Suster, d’Upfront Ventures, un dels pocs capitalistes de risc que es van adonar de les possibles conseqüències negatives d’un pànic bancari i que va instar públicament els seus col·legues a mantenir la calma, va dir divendres al blog TechCrunch: “Veig correus electrònics d’inversors de capital de risc als seus socis i es reenvien coses com: «¿Oi que soc superintel·ligent?»”.
Encara fa més ràbia l’arrogància de notoris ultraliberals que ara demanen a crits una intervenció reguladora (“On és Powell? On és Yellen? Atureu aquesta crisi ara!”, va tuitejar David Sacks de Craft Ventures) després d’haver-se manifestat en sentit contrari. Ja veig a venir que, així que el sistema s’estabilitzi, a tots els agafarà amnèsia i tornaran a insistir que la intervenció governamental destrueix la innovació.
No són els únics que en tenen la culpa, esclar, però no hi ha cap banc capaç de resistir si tots els seus dipositants treuen els diners alhora. Un directiu del Silicon Valley Banc va dir al Financial Times que el seu principal risc era “un grup molt cohesionat d’inversors amb mentalitat gregària”. I afegia: “¿Oi que això sona a pànic bancari a punt d’esclatar?”
Guardaré la targeta de dèbit de l’SVB com a record, en part perquè la fletxa gegant del logo apunta en direcció contrària a la correcta per entrar en un lector de targetes; és l’exemple d’un disseny que, per descomptat, no ha passat cap prova d’usuari. També ens permet tenir present que les persones d’èxit no són sempre les que prenen les millors decisions.
